Conflicte de drets

Cada cop es fa més evident que massa vegades es fa realitat un marc de convivència on «tots tenim raó», és a dir, on el «conflicte de drets» és una evidència pràctica que posa de manifest el fet que els enfrontaments socials que es produeixen a l’hora d’exigir, topa en una constatació on cada part esgrimeix arguments, per si mateixos lògics, fonamentats i garantits.

Crec que a ningú se li pot escapar en la nostra vida quotidiana la realitat que en moltes ocasions poden assentar arguments confrontats que, vistos de manera individualitzada, són perfectament vàlids, malgrat que la seva posada en pràctica sigui impossible pel conflicte que es produiria.

Entenc que determinats discursos, vistos de manera particularitzada, poden tenir la màxima coherència, una altra cosa és com «casa» tot això amb els drets d’altres col·lectius que també tenen els seus arguments per mantenir les seves posicions.

El que parlo, té reflex directe, també, en el discurs, tant econòmic com polític i, així, podem veure que reivindicacions acceptables són inaplicables, si no valorem el món en el qual vivim i els mateixos drets particulars dels quals discuteixen; és lícit demanar més pels que menys tenen i com «discursos» té tots els vistiplaus, una altra cosa és com es pot fer possible aquesta variable; també té tota la lògica exigir, al món empresarial, respostes sobre temes que queden «molt bé», però que la seva aplicabilitat pràctica podria posar en perill el món econòmic al qual se li exigeixen determinades noves obligacions. Si continuem aprofundint, podem arribar a «extrems revolucionaris» fins a les últimes conseqüències, en un exercici d’irresponsabilitat compartida de mirada curta, més quan el tema no té models on emmirallar-se per molt que es pugui vendre el contrari.

És una constància que, el que parlo, està en el centre de debat d’una classe política, bàsicament interessada en la seva supervivència demagògica, sense valorar les conseqüències de determinades decisions, ara bé, crec que no estaria de més veure en la seva justa mesura, determinats missatges basats en la ideologia, però orfes de la mateixa realitat quotidiana d’una societat global interdependent i on les diferències són un fet inapel·lable, ens agradi o no. També és evident que la gran majoria de la ciutadania està per sobre d’aquestes discussions i el que vol és gaudir d’un marc a millorar, segurament «autoenganyant-se» sobre el seu «nivell de vida» incomparable al que tenen conciutadans globals a pocs cents de quilòmetres, que no gaudeixen, ni mínimament, del nostre marc de supervivència i que solament veuen de passada si són «notícia» puntual, per desaparèixer ben aviat de l’actualitat noticiable, en moviment permanent.

Podem seguir en la dinàmica vigent, amb minories que poden «vendre» il·lusions impossibles i, el que és més evident, conscients que no seran mai realitat, per més que es parli, d’acord amb un equilibri global, difícil de mostrar en el marc vigent.

És evident que tots volem enarborar els nostres «drets» com quelcom intocable i sagrat, fins i tot quan el que defensem suposi un fre per altres drets, també amb argumentaris possibles, segurament la legitimitat compartida és un fet difícil de trobar i, igualar-nos, encara que sigui via la imposició, és més complicat del que puguem sospitar; per tant, seria desitjable un exercici de realisme per posar límits a les pautes, les quals ens poden enfrontar per trobar «punts intermedis» de respecte per a tots, encara que el que dic és de difícil assumpció per uns en perjudici d’altres.

Avui, on res és gratuït, i on tot té costos, a vegades insospitats i amagats, seria aconsellable tornar a moments d’entesa compartida si realment volem donar respostes adients a les futures crisis en portes, a les que res ajudaran les diferències exposades, malgrat «la raó» que tots puguem exigir.

La legitimitat de menys «beneficiats» és fonamental, i els poders públics hauran d’esmenar el que faci falta per buscar donar respostes adients, una altra cosa és que això es faci de manera que no es respecti la pluralitat social. El conflicte de drets existent «des de l’inici», no pot ser una «arma» de destrucció en potència, per tant, «prohibir» qüestions desitjades per part d’alguns, només pot ser una justificació a la impotència o a la manca de preparació per donar respostes adients. Qualsevol govern no té mai el consens, només «l’autocràcia com fórmula de gestió», té el monopoli de la raó, això sí, a costa de la llibertat que alguns només volen en funció dels seus anhels, encara que siguin minoritaris i secundaris.