La ‘fatiga de Zoom’ és real

Ara fa quatre anys que estàvem a punt d’entrar en l’estat d’alerta per la pandèmia. El confinament obligat per la Covid va convertir les videoconferències en un element bàsic per a la majoria de les persones, obligades a treballar, comunicar-se i reunir-se des de casa. El software de videotrucades i reunions virtuals Zoom es van popularitzar tan ràpidament que les persones no se citaven per una reunió, sinó per ‘fer un zoom’.

Molt aviat van aparèixer teories sobre per què la interacció virtual era més esgotadora que la presencial, però l’existència del fenomen sols s’havia investigat mitjançant enquestes i autoavaluacions per part dels usuaris. Tothom celebrava en Zoom les reunions que abans es feien en persona i, al cap de poques setmanes d’instaurar-se aquest comportament global, ja es començava a parlar de la ‘fatiga de Zoom’, per descriure l’esgotament que moltes persones sentien després d’una jornada plena de trobades mitjançant les pantalles.

Des de la Universitat de Ciències Aplicades Upper Austria i de la Universitat Tecnològica de Gratz s’han proporcionat proves neurofisiològiques de què la ‘fatiga de Zoom’ és real. Ha estat un equip de recerca interdisciplinari que ha publicat en Scientific Reports un estudi després de mesurar amb electroencefalogrames i electrocardiogrames, els paràmetres de fatiga de persones que participaran en una conferència de cinquanta minuts de forma presencial, en una sala d’actes tradicional, i també online mitjançant videoconferència. Això va permetre registrar i comparar paràmetres fisiològics objectius i percepcions subjectives havent rebut exactament el mateix contingut.

Els investigadors van trobar taxes més altes de fatiga en la prova de videoconferència. El qüestionari va revelar que els participants se sentiren significativament més cansats, somnolents i farts en comparació amb la participació cara a cara; també se sentien menys animats, feliços i actius. També un grup de neurocientífics de Yale han utilitzat sofisticades tècniques d’imatge per rastrejar en temps real l’activitat cerebral de dues persones, conversant front a front i també fent-ho a través de Zoom. Van mesurar els moviments oculars, el format de les ninetes, l’activitat elèctrica del cervell i el fluix sanguini cerebral. Detectaren que, d’antuvi, les persones passaven més temps mirant-se entre si en les trobades presencials que en les online. A més, el diàmetre de la pupil·la era major quan els participants estaven cara a cara, situació en la qual també observaren nivells més alts d’activitat en les àrees del cervell responsables de la percepció visual.

Segons sembla, les interaccions presencials tenen una major capacitat de processament facial. El cervell processa per diferents circuits neuronals les visites en viu i les virtuals, per tant, la capacitat de detectar els micromoviments facials sigui menor si la reunió és online. El cervell és més actiu durant les trobades reals que en Zoom; el virtual és un sistema de comunicació més pobre en comparació com la comunicació presencial. Malgrat que amb les reunions virtuals tothom s’ha estalviat diners (viatges, hotels, restaurants) i ha guanyat temps, els investigadors manifesten que les reunions virtuals no equivalen a les presencials.