Diari Més

Creat:

Actualitzat:

La setmana passada vam veure els derivats cultes de pobre, un repòquer de mots tan atractius en la forma (començant pel meu paupèrrim) com desusats.

Avui veurem l’altra branca de la família, la dels vulgars, entre els quals la nostra dissortada protagonista d’avui. El substantiu pobresa i el verb empobrir es pot dir que són els dos parents seriosos, sobretot el segon, que ha tingut tres fills igual d’eixuts: empobridor, empobriment i desempobrir. Però després ja en venen uns quants de més eixerits. Per exemple el verb pobrejar (‘Captenir-se com un pobre’), que ha creat el preciós pobrejant. Alerta que encara que tingui forma de gerundi és un adjectiu, igual que al·lucinant, contaminant o firmant. Sempre en aquesta línia de sí-però-no tenim un verb sinònim de l’anterior, pobretejar, que sembla introduir el matís de fer el pobre i el ploricó alhora.

Passem a dos de més trempats. El primer és probable que us soni, pobrissalla, perquè és un dels preferits dels escriptors a l’hora de designar una ‘munió de pobres’, per l’estil de plebs, morralla i altres noms col·lectius que a la condició purament econòmica i social hi afegeixen un matís pejoratiu. La curiositat és que el sinònim pobretalla, en canvi, no ha fet gota de fortuna i és un perfecte desconegut.

I matarem aquesta família poc nombrosa amb dos adjectius també força coneguts com són pobrissó i pobric. Mentre que el primer pertany a l’àmbit general i es pot sentir una mica per tot arreu, el segon és d’àmbit local, concretament del Ripollès, Empordà i la Garrotxa, segons l’Alcover. Tant l’un com l’altre, és clar, amb les respectives variants: pobrissoi, pobrico, etc.

Finalment, per si ningú es demanava com encaixa la qüestió de la pobresa amb el conflicte nacional, només cal mirar les dades: el mateix article que m’ha inspirat («400.000 infants catalans viuen en situació de pobresa», que és una bestiesa) ho deixa força clar: «Estrangers no comunitaris, criatures i dones són el rostre de la pobresa a Catalunya». Un cop més aquell gentilici del titular ens porta a engany, igual com havia passat la setmana abans, quan ens vam alarmar pel fet que el 46% dels joves catalans consideraven que «el feminisme havia anat massa lluny». Observades les dades de prop, resultava que bona part d’aquest jovent neomasclista eren fills de llars on es professen creences extremament retrògrades i es promouen conductes gairebé medievals amb relació a la dona. Joves que no es consideren a ells mateixos catalans, ni de bon tros, i precisament per això són emprats com a instrument de dissolució nacional.

tracking