Confrontació (i2)

La confrontació que ens proposava aquest dia el president Puigdemont ens va deparar la setmana passada l’agradable sorpresa que darrere de l’aparentment ensopit front s’hi ocultaven unes quantes creacions dignes d’esment, com ara afront, enfronta i enfront, les tres primeres que vam veure.

La peça s’acabava amb un sintagma d’èxit bastit precisament amb el cap de família, ‘fronts oberts’ (modestament, també és el títol de la meva segona novel·la, un policíac una mica ditiràmbic). O sigui que continuo obrint-ne. El que ve primer és un dels més polisèmics de la família, frontal. Curiosament, cap de les cinc accepcions que en recull el diccionari no correspon ni a l’actualíssima del ‘llum que es col·loca al front en activitats esportives per veure-hi en la foscor’ ni la que ja des dels anys setanta feia servir el meu pare per designar la peça del calaix que queda a la vista, allà on es col·loca el tirador per obrir-lo (i podia parlar-ne amb coneixement de causa perquè era fuster). El més curiós és que l’altre mot que feia servir per designar la ‘part davantera d’un moble o construcció en fusta’, frontis, sí que l’aplega el diccionari, amb la definició que acabo de transcriure. Potser allò que no sabia és que és una reducció de frontispici, ‘cara principal d’un edifici’.

Què ens queda? Un adjectiu preciós de regust faulknerià, frontample, que significa efectivament el que sembla. Un altre que seria imperdonable descuidar-se: frontó, amb el doble sentit arquitectònic i esportiu (pare del frontenis, terme que sobreviu al DIEC en les dues formes, amb una ena i amb dues). I, naturalment, frontera, més els seus propis derivats fronter, fronterer i fronterejar. Ai, i també l’adjectiu frontaler, amb el sentit antic de ‘porció de l’exèrcit situat en la frontera o proximitat de l’enemic’ i l’actual de ‘davanter’ (no es refereix a l’accepció futbolística, però res ens impediria, si ens abellís, fer-la servir).

Completen la família un parell de tecnicismes del camp de la meteorologia, frontolisi (esvaïment d’un front’) i frontogènesi (que n’és l’antònim). En canvi, i no ho dic pas buscant cap mena de confrontació, puc desmentir que pertanyi a aquesta família la popular frontissa, que segons el Diccionari Etimoògic prové d’un verb tant antic com bonic, frànyer, ‘trencar’, del llatí frangere (d’on davalla el nostre infringir, aquest sí, encara vivent). Tot i que, com bé sabeu els habituals, tota informació lingüística cal confrontar-la sempre.