Cocaïna a les nostres contrades

Fa unes setmanes vàrem poder llegir una nova que, per la seva transcendència real, no ha tingut el pes informatiu que mereix en funció de la seva repercussió pràctica, per una societat que es veu atacada, sense miraments, en un punt emblemàtic com és el trànsit i consum d’una droga com la cocaïna.

Que la nostra comunitat obtingui la medalla de plata simbòlica, al ser la segona ciutat europea amb presència de cocaïna en aigües residuals, hauria de merèixer respecte, per part d’aquells que lideren la societat i no deixar que aquest tema quedes con una anècdota més, o el que és més greu, que s’assumís com normal un indicatiu que el que posa de manifest és un perill de present i futur per una ciutadania cada cop més manipulada i on les referències mediàtiques es succeeixin sense fre.

Malauradament, si perdem un minut en la nova que esmento, podem apreciar altres variables lligades a la mateixa, que encara suposen més negativitat en un apartat que hauria de constituir reflexions vitals i endegar estratègies, a tots els nivells, amb el que comporta un risc de futur, amb repercussions més greus de les que puguem sospitar.

És evident que el que parlo lidera poques noves en el nostre dia a dia, més preocupat per l’anècdota puntual, que per aprofundir en missatges tant greus con el que esmento que, a més, es constitueix com un perill global sense límits.

L’epidèmia que comporta en sí mateix el consum referit, és un repte de present i futur inacabable amb repercussions de tot tipus, ja siguin mèdiques pel implicats, de corrupció, de contrapoders, de màfies o inseguretat, per tant, no acabo de comprendre com això no és referència obligada als programes electorals de totes les opcions polítiques, que sembla “passant de puntetes” en un assumpte de difícil solució però al que encara es pot fer front; la situació crítica de Centre Amèrica i Sudamèrica, amb exemples evidents de les sinergies que porta el tema, haurien de fer-nos meditar del que ens ve a sobra, sinó fem el que toca.

Tampoc podem oblidar les dades de consum, que també es posen sobra la taula, pels diferents organismes que treballen el tema i que ens parlen de números que pugen a 23 milions de persones a Europa que son consumidors de cànnabis, com pas previ a altres drogues a l’any 2023; és a dir, el percentatge per cada mil habitants és esfereïdor; sense oblidar que aquest anàlisi, també parlant de la nostra Comunitat com nou negoci de futur, convertint-se en un tsunami imparable que pot devastar a milions de conciutadans; en tot cas, quina poca resposta dels governs de torn tenen, de que es parli que el 10% de la població comunitària ha estat consumidora.

No puc entendre l’opció d’amagar el problema, davant la seva complexitat, amb variables diverses a tots els nivells, però no estaria de més fixar estratègies reals si el que no volem és que la droga global formi part de la nostra quotidianitat, com un fet assumit, al que no se’l sap fer front, encara que els consumidors potencials, són cada cop més evidents a l’hora d’un mínim anàlisi de mercat en un punt de difícil retorn.

La inseguretat que el tema comporta en la seva rellevància, no pot quedar en les noves que parlen dels apressaments puntuals, sent conscients que la majoria importadora ja descompta aquesta pèrdua i que, en tot cas, no veu en el problema de persecució urgent un dèficit ni mínimament avaluable.

A ningú li agrada ser noticia pel que esmento, i a ben segur que les connotacions que això comporta és perdran en la irrellevància, però no estaria de més meditar al respecte, sinó volem veure’ns abocats a altres noves on, no solament parlarem del consum petit, sinó molt especialment de les persones properes que amb noms i cognoms, es veuen atrapades en un món on son exclusivament part d’un negoci, on els límits no existeixen i on les conseqüències superen qualsevol valoració mínima.

La degradació accelerada de referències avui evidents, que ens superen i que es fan difícils d’afrontar, no por ser excusa per no buscar formules pràctiques per fer front al problema que pot devastar a la pròpia societat en sí mateix.

La nostra classe dirigent ha de fer un pas evident urgent per oferir respostes adients i lògiques al que faci falta, no sigui que el negoci passi dels petits traficants a estructures empresarials, a les que es farà difícil accedir i on els drets d’uns i altres no poden ser el límit per endegar mesures definitives al preu que faci falta.