Dirimir (i2)
La frase-lapsus del president Aragonès que vèiem el dia passat («Ens dirimirem si lidera aquest país un president de Catalunya o un delegat de la Moncloa») podria respondre, al meu entendre, a dues causes diferents. Aquestes:
La primera, la clàssica entrompassada causada pel pensament quan va més de prossa que la boca. No conec personalment en Pere Aragonès i, per tant, no tinc ni idea si és una d’aquelles persones a les quals el cap els corre massa, però és una ensopegada que a (gairebé) tots ens ha passat algun cop. Tenia el verb dirimir previst per a la frase següent i sense voler se li va avançar.
La segona és una mica més maliciosa: seria una manifestació (fallida) d’això que anomenem fer el tifa. És sabut de tothom que el poder posa en circulació esguerros verbals com virulència o comparativa amb l’única intenció de diferenciar-se de la plebs: allà on tu dius paraules normals, ens volen transmetre subliminalment, jo en faig anar de rebuscades perquè en sé més que tu, perquè estic per sobre teu.
Un superclàssic contemporani i cada dia més practicat. Així, el president, en comptes de «ens disputarem si lidera aquest país...», o un equivalent, va engaltar «ens dirimirem» perquè és un verb infreqüent, «difícil», devia pensar. La pega és que va tenir mala sort i no va ser a temps de menjar-se aquell pronom, ja que dirimir és verb transitiu i no pronominal. Hauria d’haver dit, per tant, «dirimirem si lidera aquest país etc».
I ara la curiositat promesa. Dirimir no solament és verb d’ús infreqüent (si feu un petit esforç de memòria, potser arribareu a esbrinar quant de temps fa que no l’heu fet servir, o fins i tot si l’heu fet servir mai), sinó que és gairebé orfe.
No del tot, perquè té dos derivats; dos adjectius, dirimible i diriment. Per no tenir, no té ni tan sols l’antònim del primer, indirimible. Un autèntic pària del diccionari. Tan pària, i aquesta és la curiositat, que al Diccionari etimològic d’Enciclopèdia Catalana (un estri fantàstic per a aquestes cerques, que us recomano vivament per poc que us atregui l’etimologia) els follets d’impremta van fer de les seves i no hi apareix; més ben dit, sí que consta a l’índex final de termes, entre dirigista i el prefix dis-, però llavors vas a la pàgina en qüestió, i pam, no hi és.
Se’l devien descuidar. Una veritable demostració (segurament involuntària) de la prescindibilitat d’aquest verb. Cosa que en fa, i amb això ja dono el meu parer sobre les motivacions del president, una bestiola perfecta per al burocratès.