Creure, l’ateisme democràtic

La vigent divisió política a la que podem assistir a diari, on la desqualificació de l’adversari és una manera de fer que s’ha convertit en general, ens posiciona, com societat, en un paradigma molt perillós, que pot arribar a posar en perill una mínima credibilitat cap a una classe política molt dedicada al seu futur electoral i molt poc al deure de representar una ciutadania farta dels enfrontaments, i que l’únic que desitja és buscar rèdits, en un únic apartat el vot al cost que calgui.

Segurament el que esmento té una part de lògica en època electoral, malauradament, el problema es que això s’ha convertit en un debat permanent, oblidant la tasca de gestió pública, cada cop més sota mínims i amb signes evidents de manca d’una feina que queda aparcada en funció de la urgència partidista, que tot ho trastoca.

El perill que comporta aquesta formula d’exercir el poder, govern i oposició, comporta evidències poc desitjades, on la fragmentació de la comunitat, que es veu obligada a posicionar-se permanentment en discussions que, a en segur, no suposen prioritats reals i sí polèmiques induïdes que, a més, poc porten a la resolució dels problemes reals de la majoria de la gent.

L’efecte de manca de resposta a determinats punts urgents que s’aparquen sense cap rubor, es l’evidència d’un exercici de la cosa pública amb mancances evidents.

Podem seguir per la línia que expresso o buscar alternatives possibles per reconduir el tema, així, no estaria de més, plantejar els grans punts de discussió de present i futur, on les opcions majoritàries fossin capaces d’aparcar les seves diferències per buscar solucions urgents, o el que és més difícil, fixar punts de discussió que no ens portessin a la desqualificació per part d’uns i altes.

El dubte que pot consolidar-se socialment, respecte a una societat dividida sense cap capacitat d’entendres ni en els mínims conceptes, ens transporta a perills insospitats en que el marc de la paraula pot quedar en entredit per anar cap a altres variables mai desitjades.

El lideratge, a tots els nivells, que seria necessari per fer front a l’esvoranc de la manca d’entesa mínima, és un panorama de necessitat compartida, especialment per la part de la nostra societat, l’apolítica, que voldria respostes amb majories de referència.

La realitat objectiva de minories que desitgen ocupar espais que no els toca, en funció del suport general, és una altra variable a analitzar, però, segurament, aquí també, toparíem amb un altre fet evident, com és la necessitat d’acords múltiples per conquerir majories de govern.

El reflex d’una comunitat polièdrica, on la raó està molt fragmentada, és una altra evidència que també posa problemes al desig de seny, masses vegades barallat amb el propi rigor exigible que pot quedar superat pe l’accés al poder d’uns i altres.

No crec que sigui aconsellable transitar per la ruta que ens ve donada darrerament, on sembla que el que s’ha dit o s’ha compromès està en dubte si el que priva, per damunt de tot, és tenir el poder al preu que calgui; sense ser conscients que el peatge a pagar, pot posar en perill una credibilitat democràtica que no es podem permetre sota cap justificació, ni ideològica, ni d’interès partidista.

En definitiva, creure suposa, moltes vegades, un exercici de fe, i per tant, és altament subjectiu i personal, el problema se’ns donarà quan el potencial rebuig desemboqui en un ateisme polític, on tot es pot posar en dubte, sense valorar les conseqüències de que tot això ens transporta cap un mig termini, on cada cap serà més complicat, per una democràcia que s’ha de guanyar cada dia i que es tant fràgil com el que, quan no la tens, es pot suposar. El camí de tornada a un autoritarisme, avui superat, no és tant llarg i pot ser més a prop del que puguem sospitar.