La conquesta colpidora del no

He tingut la sort de poder llegir durant anys quantitat de propostes presentades a les Tribunes de la premsa per ciutadans tarragonins, d’estima a la ciutat. M’han semblat estudiades, ben justificades i resoltes. Totes, pel que fa als problemes pendents de Tarragona, com el Banc d’Espanya, Tabacalera, Museu Nacional Arqueològic, Mercat del Fòrum, Fòrum de la Colònia, Ciutat Residencial, Nucli Antic, Els Morrots de la Savinosa, la Façana marítima i la Rambla, d’entre d’altres.

Doncs, si no vaig errat, dies, mesos i anys després, l’Ajuntament –de qualsevol  color polític–  per la causa que sigui i sense adduir cap justificació, no ha fet cap referència a les propostes. Ni parlar-ne, de si eren irracionals o bé interessants. No n’ha fet ni puto cas, com deia Guardiola. Això si, referent a cada cas pendent, de la seva banda s’han atapeït de  promeses:  serà,  farem,  ho estem estudiant, l’any que ve pot ser, manca pressupost, ho estudiarem, està en marxa, esperem ajuts o s’ha de refer el projecte. 

Em sembla que tampoc han demanat dades a l’opinant per a estudiar-ho, ni expressar perquè si, o no pot ser. Davant aquesta actitud,  el proposant, desencantat, no hi ha dit  res més. Però està clar que allò ha sortit publicat a la ‘Tribuna’ del diari com a col·laboració desinteressada. I l’autor, que ha rebut dels lectors allò de, «Tens raó», potser pensa que, malgrat el retard, algun dia podrà gaudir-ho la ciutat. Doncs mira. Tot i saber del perill i risc de convertir-me, també, en un possible ignorat, adoptaré l’opció d’oferir la meva sentimental proposta sobre un espai mancat de renovació urbana.

De petit vaig viure set anys a la zona del carrer Ponç d’Icart que vorejava el penya-segat d’on tragueren la pedra per al port. El carrer era cenyit, però l’allargada i l’absència de trànsit admetia, malgrat l’estretor, els nostres jocs. L’altre dia, a les onze del matí, vaig tornar a passejar per allí veient l’esplèndid terrat del Palau de Congressos. Immediatament em vingué present quin goig si, de petit, hagués tingut aquell magnífic espai.

Recordo ben clar que per això, ara fa gairebé trenta anys, em vaig rumiar la idea de com convertir-lo d’espai públic abandonat a lloc d’estada cultural i d’esbarjo. Fins i tot se’m va acudir que, en el futur, algú ho hauria de fer pensant-lo com jo a record musical de Pau Casals. Per què no ho vaig fer? Doncs perquè tot i haver estat regidor d’urbanisme, i en ser al mateix temps diputat al Parlament, l’embut de qüestions no em van permetre desenvolupar-lo.

La meva idea era molt senzilla i econòmica. Símplement vaig imaginar-me una estructura metàl·lica, formant un pentagrama musical aeri, amb les cinc línies de varetes de ferro que incloïen les notes musicals fetes de petits ocells. Situat amb ondulacions, a tres metres d’alçada i passejant-lo per tota la superfície del terrat. En algunes zones en sentit vertical i d’altres en horitzontal, coberta per tendals que fessin ombra. 

De moment, i sense un dibuix en perspectiva, no és molt fàcil d’entendre l’esdevenidor d’aquest paisatge, només cal fer-lo. Disposaria d’espais musicals i paratges de conversa cultural en llocs d’estada sectoritzats, amb jardineria lleugera i seients per gaudir de la visió màgica del mar. Fins i tot, situat al centre un petit joc d’esbarjo per a la canalla. 

Tot molt senzill, sense fastos arquitectònics, que milloraria les tenebres actuals per la poca llum, sortint del terrat com per art de la màgia i convertint-lo en diversos estants deliciosos, amb possibilitat de flors, brolladors i petites fonts d’aigua. Són les coses com aquesta a les que no se li haurien de dir la conquesta colpidora del no, sabent de l’aïllament i la humiliació de l’abandó d’aquesta esplanada desèrtica pateix des de fa anys.