Carta als lectors

Benvolguts:

La premsa del món civilitzat, amb la seva ‘humanitat’ habitual, ens explica la història d’una noia holandesa, Zoraya ter Beeke, que ‘complint el seu dret a una mort digna’ morirà el pròxim mes maig, quan li apliquin l’eutanàsia que ella va sol·licitar. Llegim en un diari estatal que «gaudeix d’una bona salut física, però pateix problemes de salut mental que li causen ‘un dolor insuportable’» i que «viu amb els seus dos gats i el seu xicot del qui, a les entrevistes que li han fet, assegura estar-ne enamorada».

Ens costa imaginar-nos-la, asseguda al sofà de casa seva, davant dels micròfons dels carronyaires conductors de programes d’entreteniment per a un públic àvid de morbo, mostrant-la abraçant el xicot o acariciant els gats i explicant al món la mort propera, que serà el triomf del dret a decidir. La conquesta d’una llibertat més.

Als Països Baixos les morts per eutanàsia, és a dir, suïcidi assistit, corresponen a un 5,1% de totes les morts al país. Va ser el primer país del món en legalitzar l’eutanàsia. La nostra opinió no té res a veure amb la religió, però creiem que la qüestió de l’eutanàsia es treu de context, es converteix en una moda macabra i al final acaba en l’excusa perfecta perquè la mort fàcil, legal i democratitzada sigui la resposta cada cop més freqüent a qualsevol desafiament de la vida. Voldríem equivocar-nos, però veient la gran reculada cultural, humana i cognitiva de la societat occidental, no podem creure en l’èxit dels creixents compliments del dret a morir dels éssers humans.

Vivim en una realitat complexa i convulsa, on no hi ha respostes fàcils ni models a seguir. Estem segurs que, en aquest model social moribund, continuaran creixent la violència i la bogeria i el que més es trobarà a faltar serà el seny i la reflexió, l’únic que ens serveix per no perdre’ns. Però davant de qualsevol problema mental que el sistema ens inocula amb els seus ‘valors’ i creences, ens ofereix com a solució drogues, anestèsia, amnèsia i, al final, eutanàsia. Amb la mateixa habilitat amb què ens venen opinions esbiaixades, la normalització de l’eutanàsia ‘com una manera més’ de ‘solucionar els nostres problemes’, pot ser convertida en una altra arma de la guerra del sistema neoliberal contra la humanitat.

Si els que sobrem per al sistema, optem per l’últim dret que ens queda (el de no patir via una amable eutanàsia, sense dolor i fins i tot sumant-li el cost als sistemes de salut), l’objectiu estarà complert. Puc equivocar-me amb el cas de Zoraya, però crec que els qui van convertir aquesta història privada en pública, no ho van fer moguts per la compassió vers una noia de vint-i-vuit anys que haurà de morir «perquè els metges ja no saben què fer més».

Malauradament, en aquest món de conceptes cada cop més regirats i manipulats per al benefici d’uns quants, no podem confiar en aquests nous anuncis promocionals, quan el que es promou és la mort.

A la Zoraya, li desitgem que el seu desig no es compleixi. Li desitgem el miracle de la vida que és superior a tots els nostres drets i llibertats. Que pensi una mica com quedaran, d’aquí a una mica, els seus dos gats i el seu xicot.

Signat: Mixeta, Boni, Kedi i Dídac