Sobreactuació, gesticulació, foc d'encenalls
Els dies vinents ens veurem rodejats per «discursos i missatges» electorals que buscaran demanar-nos el suport electoral, en funció d’anuncis i propostes atractives, encara que, en la majoria d’ocasions, llunyanes de la realitat o impossibles d’assumir pels mateixos entorns econòmics o polítics.
Ben segur que la «sobreactuació» dels líders serà un fet repetitiu, i podem veure com la mutació de molts dirigents es farà realitat, posant de manifest la seva «vocació d’actors» a l’hora de fer la seva tasca de representació.
Podrem constatar com el que ens venen són uns lideratges «maquillats», lluny de la realitat personal de molts líders, que ara es veuen obligats a mostrar virtuts que, segurament, són conscients que no tenen, per molt que els retocs del moment ens pugui vendre el contrari.
També la «gesticulació» serà una altra evidència generalitzada, amb desqualificacions calculades cap als adversaris, amb els que, un cop passi el moment electoral, s’hauran d’arribar a acords; l’exercici de gesticular, «per no dir» és una evidència que el que vol és amagar el fons de les discussions i compromisos reals als quals s’hauran d’adaptar posteriorment, però reservant una mínima coherència.
Respecte al «foc d’encenalls», podrem veure com molts dels compromisos assolits passaran a millor vida un cop superat el tràmit electoral i, així, molts dels anuncis que es fan, tots com conscients, que són impossibles, encara més, una mínima reflexió ens posaria en evidència la seva inviabilitat des de variables administratives, o de la mateixa realitat de conjuntures impossibles de modificar.
Es pot demanar «la lluna» en un exercici de vendre il·lusió a qualsevol preu, sent conscients, electors i elegibles, que la cosa quedarà en via morta de manera automàtica.
Certament, la dinàmica que esmento és general a l’hora de reclamar el suport, via el vot, però no estaria de més, com a ciutadans, exigir més autenticitat de la que se’ns anuncia. És evident que, aquest panorama que defineixo, és repetitiu en cada període consultiu, una altra cosa és si volem acceptar-lo o, el que és més greu, ja el donem per descomptat.
Massa vegades s’ha dit allò de què «el que es diu en campanya no té cap valor», com un fet anecdòtic que, a més, donem com normal; ara bé, cada moment té el seu decorat i en la situació actual, la cosa no és molt optimista, per dir-ho suaument, amb conflictes en portes, més greus del que puguem sospitar.
Podem seguir en la línia que exposo, assumint, com societat, que és «el que toca», oblidant-nos del nostre entorn més proper, i en el convenciment de què tot és reconduïble, una altra cosa és si les evidències faran possible que els nostres anhels com col·lectiu, siguin vigents, per molt que ens «venguin» un marc general al qual, en cap cas, som aliens i del que formem part, cosa que comportarà decisions menys amables de les que estem acostumats.