Orgullosos del president Pedro Sánchez!

El 1970 el candidat socialista Salvador Allende va guanyar les eleccions presidencials a Xile amb el 36% dels vots. Es proposava avançar cap a una societat més justa i democràtica, com ell mateix deia, en pluralisme i llibertat. Des d’exactament aquell moment l’oposició de dretes va iniciar una campanya d’agitació de l’odi amb un únic objectiu: fer-lo fora de la presidència com fos. 

Amb una situació econòmica catastròfica i en plena campanya de linxament mediàtic, estaven segurs d’assolir una gran majoria a les eleccions parlamentàries de 1973 per destituir el president. Però va passar quelcom. Lluny de perdre suports, la coalició d’esquerres que sustentava al president va créixer fins al 44% dels vots, i va guanyar sufragis, diputats i senadors. La dreta-extrema dreta va quedar estupefacta. 

Si la campanya d’odi contra el president ja havia estat asfixiant, a partir d’aquell moment va assolir nivells fantàstics: literalment, el van acusar de ‘pornògraf’, ‘borratxo’, ‘pertorbat mental’ i de ‘ser un psicòpata que no té principis morals.’ Quan tot això va fallar van començar a atacar la seva família, la seva dona i les seves filles, inventant-se infidelitats i amants, sense cap escrúpol. I l’11 de setembre de 1973 les coses van acabar com van acabar: brutalment, que és com acaben sempre les coses quan s’alimenten discursos d’odi.  

No vull dramatitzar, perquè no estem a Xile el 1973 sinó a la Unió Europea el 2024, però estic segur de què coincideixo amb vosaltres a l’hora de dir que per atacar i fer fora com sigui al president Pedro Sánchez el tàndem de la dreta- extrema dreta ha superat tots els límits de la decència democràtica. Literalment, l’han comparat amb un gos. La senyora Ayuso li va dedicar un «hijo de...» i l’epítet que rima amb «fruta» i, lluny de disculpar-se o demanar perdó, es va permetre regalar un cistell de «fruta» al senyor Feijoo que reia divertit (què li feia tanta gràcia, senyor Feijoo?).

El senyor Abascal va arribar a afirmar que arribaria el dia que el poble espanyol «penjaria Sánchez dels peus», és a dir, que el linxaria pels carrers. D’on surt aquesta deshumanització tan delirant? Diguem-ho clarament, el Vox-PP estava segur de guanyar les eleccions generals. Els dies abans dels comicis, donant per fet la majoria absoluta, els sectors afins a la dreta ja especulaven directament sobre qui seria el ministre d’economia de Feijoo o si Abascal seria ministre de la família (el ministeri d’igualtat ja el donaven per enterrat) o vice-president primer. 

Però va passar quelcom. El poble a les urnes va donar la majoria a les forces progressistes i Pedro Sánchez va guanyar la investidura com a president amb el vot a favor de totes les forces polítiques democràtiques, tret del Vox-PP.  I si fins aquí els atacs havien estat despietats, a partir d’aleshores van decidir travessar una nova línia vermella: atacar la seva família. I, com diu el mateix president, la maquinària del fang es va posar en marxa. 

Ara hem arribat al clímax d’aquesta dinàmica: un grup d’extrema dreta, a partir ‘d’informacions’ de dos webs d’extrema dreta, sense aportar proves ni cap evidència solvent, ha denunciat a la dona del president per corrupció davant la justícia i un jutjat d’instrucció ho ha admès a tràmit. Li van faltar segons al Vox-PP per sortir en tromba «exigint explicacions urgents» al president, i estenen la maquinària del fang sobre el seu sogre i el seu germà (què serà el següent? les seves filles?)

Davant d’aquests fets vull manifestar en nom de tots els socialistes de les comarques tarragonines el següent, primer, estem totes i tots orgullosos de tu, president, perquè has demostrat que es pot exercir el lideratge polític, arriscant si cal, per defensar el bé públic i la convivència. Orgullosos i orgulloses, amb majúscules. També de la teva decisió de continuar.

Segon, estem encara més orgullosos i orgulloses de defensar la dignitat dels nostres adversaris polítics. El Partit Socialista mai ha promogut, ni justificat, l’atac a cap seu d’un altre partit polític, mai hem demonitzat als familiars dels nostres oponents, ni hem construït cap discurs d’odi. És més, ens encanta debatre i confrontar en termes ideològics des del respecte, com s’ha de fer en democràcia, segurs com estem de les nostres conviccions.

Tercer, i és el més inquietant en termes democràtics. Si qualsevol grupuscle d’extrema dreta pot crear una web, sacsejar les insinuacions més inversemblants, un altre pseudo-sindicat també d’extrema dreta (que després ja ha sortit dient que les informacions que sustenten la seva acusació “potser no són certes”) pot denunciar-ho a la justícia i qualsevol jutjat d’instrucció li dona curs, com queda la nostra democràcia? 

I un dels seus principis bàsics: la garantia de la dignitat i l’honorabilitat de les persones. Qui voldrà assumir responsabilitats polítiques en el futur sabent que la maquinària del fang pot atacar-jo, no ja a ell mateix, sinó a la seva família? Una pregunta que justifica plenament la necessitat de la regeneració democràtica que ha plantejat el president Pedro Sánchez. Perquè el que ara toca és defensar la democràcia. Literalment.