De la bona gent: un personatge inoblidable

L’associació de protecció felina ‘Bigotis de Pica’ busca llars que vulguin adoptar algun mixo/a dels molts que acullen. Els gats són un complement ideal per combatre la depressió, ja que proporcionen un punt d’estabilitat. L’altre dia vaig sorprendre les meves tres gatetes en una animada conversació.

«De què mioleu? –va fer un servidor.

Mixeta, com gairebé sempre, agafà la paraula, vull dir el miol i digué:

«Discutíem sobre què escriurem aquesta vegada. Mira, si parlem de política local, nacional o estatal ens poden dir que interferim en els processos electorals. Si parlem del conflicte palestino-israelià potser ens acusen d’antisemites, cosa ridícula perquè tan semites són els palestins com els israelians...»

«Aleshores, de què voleu que escrivim?», vaig preguntar.

«Què us sembla si parlem de la bona gent? –miolà Boni– Mireu, hi ha persones a qui el seu tarannà humil i senzill els impedeix imaginar que, algun dia, el seu nom figurarà en la placa retoladora d’algun carrer i que, a sobre, ningú discutirà la justícia d’aquest fet. El metge Joan Mallafré Guasch en fou una».

La Kedi, que és l’arxivera del grup, va dir «Sabieu que Joan Mallafré Guasch, membre d’una dilatada nissaga de professionals de la medicina, va néixer a Tarragona el 24 d’abril de l’any 1896? La seva casa nadiua fou el número 8 de la plaça de la Font. Aviat va manifestar la seva vocació per una professió que ja havien exercit el seu avi i el seu pare i que també practicarien alguns dels seus fills i dels seus néts. Aquesta vocació la compartia amb l’afecció pel dibuix i la música.

Va estudiar a la Universitat de Barcelona, compaginant els estudis amb el treball a farmàcies i laboratoris farmacèutics per tal d’ajudar-se econòmicament. Es va especialitzar en oftalmologia i va exercir a Lleida i a Madrid, però un desafortunat accident el va privar de continuar exercint aquella especialitat: va perdre la funció del polze de la mà dreta arran de la infecció que es va produir en punxar-se amb el bisturí durant una operació de cirurgia ocular. 

Aleshores va guanyar les oposicions a la plaça de Tarragona de l’Assistència Pública Domiciliària i ben aviat també es va guanyar l’afecte de tots els tarragonins per la seva abnegació, ciència i humanitat. En una paraula, va fer de la medicina un apostolat i els més pobres i desfavorits trobaren en ell quelcom més que un metge.

El seu domicili del número 40 del carrer d’Estanislau Figueras era més que una consulta mèdica i les visites domiciliàries a persones necessitades sovint acabaven dipositant, dissimuladament, alguna moneda sota el coixí del malalt per tal que aquest pogués adquirir els medicaments prescrits o algun aliment. Aquesta preocupació pels pobres el va dur a ser el metge de la Casa Provincial de Beneficència, de les Germanetes dels Pobres i de la Beneficència Municipal. 

Per tot arreu va demostrar que el metge, a banda d’amb la seva ciència, guareix més amb el tracte al pacient, que veia en ell al facultatiu, el confessor i l’amic, tot d’una peça. La seva actuació durant els tres anys de la Guerra Civil cal qualificar-la d’heroica, atenent les nombroses malalties que la misèria paral·lela a tota contesa bèl·lica porta com a seguici i també acudint el primer a assistir les víctimes dels bombardejos.

Acabada la guerra continuà la seva meritòria tasca. Fou un entusiasta de la Seguretat Social, la qual posava a l’abast dels malalts unes possibilitats que ell sempre havia somniat. Durant molts anys va exercir el càrrec de secretari del Col·legi Oficial de Metges de la província de Tarragona.

Va morir, víctima d’un càncer de pàncrees, el 20 d’octubre de 1961, quan només tenia seixanta-cinc anys. El seu enterrament fou una de les més grans manifestacions de dol que es recorda a Tarragona».