El problemes de veritat

Sembla que estem en un món de «disseny», on tot ve imposat i dictat en funció, no se de quins paràmetres lògics, és a dir, formem part d’una «realitat induïda», on els que marquen la seva manera de ser, deixen de costat el que menys els interessa en cada moment.

Certament, podem veure, en el dia a dia, polèmiques i discussions allunyades dels greus problemes que ens envolten, que sembla ser es minimitzen o, en el millor dels casos, es deixen de costat.

No crec que sigui lògic no parlar, obertament, del «desequilibri global», que ens està portant a un enfrontament amagat i que suposarà un «marc de guerra», més evident del que puguem sospitar. A vegades sembla que «no vagi amb nosaltres» els enfrontaments, cada cop més propers, obviant les seves conseqüències més evidents, a tots els nivells, laborals, familiars, de serveis, de preus, etc.

Recentment, es parla molt de la possibilitat d’una «guerra», i com a conseqüència directa, s’esmenta la necessitat d’incrementar les partides d’armament, algú ha meditat el que això pot suposar per uns pressupostos públics, més endeutats que mai, que poden posar en perill situacions que, encara avui, es poden donar com intocables?

També el tema migratori, amb totes les seves variables, és un altre punt de debat poc parlat, especialment en el sentit d’on són els límits reals al respecte; ja sé que no és «correcte políticament» discutir d’aquesta realitat, però no estaria de més valorar des de la imparcialitat, el que això

suposa i, sobretot, la seva viabilitat futura; no pot quedar tot en «ja arribarà», és necessari dissenyar polítiques i pressupostos per donar garanties als que venen, no fer-ho crec que és una irresponsabilitat manifesta.

Que poc es parla de les expectatives de feina en un demà proper, un cop, novetats com la «intel·ligència artificial», siguin realitat, seria urgent començar a valorar les conseqüències de veritat al respecte, en un exercici de responsabilitat necessària i urgent.

Sense oblidar els conflictes d’interessos mundials, cada cop més evidents i que ens poden portar a una inestabilitat permanent imparable.

Ara que estem en «època electoral permanent», que poc es diu dels grans temes sense resposta, dedicant-nos, exclusivament, a l’anecdotari puntual, però sense veure debats i compromisos en el punt d’inflexió que a tots ens afecta.

Podem continuar, com sembla que interessa a no sé qui, en la senda de la irrellevància respecte als temes vitals, exercint un «tancredisme absolut», pensant que tot s’arreglarà i que, en tot cas, tot té solució, malgrat que és possible que més aviat del que puguem sospitar, els fets ens sobrepassin i lamentem no haver fet el que tocava en el seu moment..