Lectura post-electoral
Molts han estat els anàlisis, valoracions, interpretacions, etc., del que ha sortit de la darrera contesa electoral a Catalunya; malauradament, la majoria d’aquestes lectures es dediquen, prioritàriament, a buscar el futur resultat d’un govern fruit de la voluntat popular, via l’exercici del vot.
Certament, en aquesta línia d’estudi, del que varen decidir els ciutadans, poc es parla d’una qüestió tant fonamental com és el pes de l’abstenció, que comporta, de manera urgent, la necessitat de fer un esforç emblemàtic que ens permeti recuperar una part del país que passa del que suposa el disseny futur del mateix.
Entrant en el tema dels números, podem veure com la suma de vots de les tres opcions capdavanteres, PSC – JUNTS – ERC, té un suport electoral de prop de 2 milions d’electors, però, pel que fa als que varen renunciar al vot, arriba quasi als 2,3 milions; per tant, aquesta lectura no ha tingut l’èxit editorial i d’opinió, que sí ha gaudit la dels partits en representació parlamentaria.
Podem continuar obviant tot el que esmento, en un exercici d’irresponsabilitat absoluta cap al que és més important, la pervivència de la pròpia democràcia en sí mateixa, que no es pot permetre la situació esmentada, més, especialment, quan venim d’una altra contesa electoral, on la implicació va ser molt més alta.
Suposo que és complicat buscar les raons d’aquest increment de passotisme, segurament fonamentat en la incredibilitat de la gent en els seus representants, però sobre tot «en el que diuen i després fan» a l’hora d’exercir la responsabilitat que els hi han atorgat les urnes, no pot ser de rebut que, el que es diu en campanya, després quedi relegat a una anècdota puntual, en funció del interès partidista que, l’únic que busca és el poder pel poder, al cost que faci falta.
Estic convençut, que «ningú està lliure de pecat» en tot el que refereixo, però crec que ara tocaria fer un esforç per garantir que els compromisos no es puguin anar canviant en funció de no sé quins interessos; hem assistit a una campanya electoral, on tots els actors han posat ratlles vermelles en qüestions fonamentals en la seva estratègia i programa, però ara ja podem sentir declaracions que estan disposades a renunciar al que faci falta, si això els garanteix parcel·les de govern o influència.
Pròximament, tornarem a ser cridats a exercir el sufragi en unes eleccions de caire europeu, on ja es parla d’abstencionisme desmesurat, en una mostra més de l’allunyament de la ciutadania respecte a la cosa pública, molts seran els crits dels líders de torn, demanant que tots anem a participar, però poc es parlarà de les garanties de compliment de tot el que es proposa.
Segurament, per part d’alguns, ja els hi va bé el panorama que exposo, que comporta l’expulsió del discurs electoral de molts conciutadans que ja no es veuen representats per ningú dels que es presenten, en una resposta d’impotència manifesta cap a una manera de fer política, que no agrada a la majoria.
La ideologia que en el seu moment podia aglutinar voluntats diverses, avui ha quedat trastocada per una realitat complicada en el dia a dia, que fa, encara més difícil, recuperar la voluntat de molta gent que ja no creu en el sistema en sí mateix.
Aquest apartat comporta que es donin lectures sense cap fonament pràctic, a l’hora de rebutjar suports a opcions encara avui minoritàries, situades als extrems, però que, si res canvia, tenen assegurat un suport de futur inqüestionable.
Democràcia és escoltar a tothom, també als minoritaris, o als contraris del que puguem pensar, per tant, a què esperem a fer l’esforç per comprendre, des del seny i no des del partidisme, a aquells que han renunciat al vot, com un crit de desesperació davant la falta de solucions als seus problemes diaris.