Josep Maria Pla i Mateu, un il·lustre oblidat

Sabeu que a «Bigotis de Pica» busquen patrocinadors? —digué Mixeta amb dolç miol- Segons sembla, com moltes altres entitats que tenen cura de nosaltres els felins, van una mica justos de numerari per fer front a les necessitats que genera esterilitzar i alimentar els mixos de carrer perquè no esdevinguin una plaga. Si sabeu d’algú interessat, que escriguin a bigotisdepica@gmail.com. I, ara, de què parlarem avui?»

Es feu un silenci que volia dir: «És que no tenim ganes de parlar de política local, nacional, estatal o internacional?». Aleshores, davant el mutisme de Mixeta, Boni i Kedi, vaig apuntar: —I si parlessin d’una altra cosa?.

—Tens raó! —miolà Mixeta- Sabeu què li manca a Tarragona?

Nou silenci.

—Li manquen plaques de carrer, vull dir plaques on -com en altres ciutats- s’indiqui que a tal casa hi va néixer, viure o morir algun tarragoní il·lustre. Sí que n’hi ha algunes, però n’hi ha poques. És una llàstima que molts d’aquests personatges restin a l’oblit. Als turistes els agraden aquests recordatoris —reflexio-nà Mixeta!

—On en posaries una?— va preguntar un servidor.

—Doncs, per exemple, al carrer del Cos del Bou, número 9.

—I què hi va passar allí?

—Hi va néixer Josep Maria Pla i Mateu el 18 de març de 1889. Va finar a Barcelona el 18 de març de 1967, una coincidència de dia i mes ben curiosa. Va ser un gran compositor i violinista que fou integrant de diversos conjunts musicals i orquestres, com ara el Sextet del Cinema Catalunya entre 1918 i 1932, perquè, fins a l’arribada del sonor, l’acompanyament musical de les pel·lícules en moltes sales es feia amb música en viu. També fou membre de l’orquestra del Gran Teatre del Liceu.

—I que més ens pot dir del mestre Pla i Mateu? —preguntà encuriosida Boni.

—Que l’Orfeó Català li va estrenar la nadala Les dotze van tocant.

—Ui, si tots l’hem cantada un munt de vegades! —diguérem a cor.

—Va compondre moltes sardanes com La sardana d’en Maginet, amb lletra de Dolors Bofarull, de Bràfim. Algunes de molt conegudes són La capona, dedicada a la campana major de la catedral; Santa Tecla; La nostra Rambla, composta el 1954 amb motiu del centenari d’aquesta avinguda; o Quan mon promès vindrà, amb la que va guanyar el premi Barcino l’any 1959.

—Només va fer sardanes? —interrogà tímidament la Boni.

—No -digué Mixeta-, va escriure música de cambra com el seu famós Quartet en sí. I moltes peces per a veu i piano, la majoria cançons amb lletres d’algun dels millors escriptors catalans, com La cançó de les preguntes, amb Josep Maria de Sagarra, o Romanç del primer fill a pagès, sobre un poema de Miquel Saperas, o les conegudíssimes L’infant com dorm o La lluna, la bruna... I no us penseu que la cosa acaba aquí, perquè també va escriure obres per a gran orquestra com el seu Impromtu i scherzo, sense oblidar les magnífiques Suite bíblica i Suite camperola. I, amb el pseudònim Gustave Douvel, va escriure cuplés que l’hi cantaren artistes com Raquel Meller o La Goyita.

—Saps, Mixeta, que això de les plaques és una bona idea i barata? —posà punt final la Kedi.