Cec a Gaza

Vaig sentir parlar de Gaza per primera vegada de jove en algun relat bíblic. Però va ser la novel·la d’Aldous Huxley Eyeless in Gaza que em cridà l’atenció. Només en començar a llegir-la vaig veure que no es tractava d’un pobre cec, amb turbant i els ulls tapats amb una bena, demanant caritat pels mercats d’un remot racó de la Mediterrània.

Probablement la millor novel·la de l’escriptor anglès Huxley, que ens deixarà altres joies com Brave New World (Un món feliç) la distopia més imaginativa d’abans de «1984», no té res a veure amb Gaza. És un recompte d’un xic de bona família, allò que ara dirien un pijo perdut en les seves contradiccions com podia estar un cec a una ciutat. La referència, però, té a veure amb un passatge bíblic (Jutges 16:16) del Samsó, antecedent notable dels conflictes palestins i israelians.

Samsó, un animalot forçut que els filisteus-palestins havien capturat, quan Dalila li tallà els cabells amb el que va perdre la seva força. Li van buidar en els ulls, però cec i tot, quan va tenir oportunitat en créixer-li de nou el pèl, aferrat a les columnes del temple on hi eren tots els filisteus, amb un cop de força per fer caure les columnes i amb això. «... va matar més filisteus en el moment de morir que no pas quan vivia» (Jutges 16:30).

Gaza és d’existència reconeguda de fa més de 3000 anys, al llarg dels quals estat destruïda reconstituïda dotzenes de vegades per part d’enemics diversos. Des de Samsó, a Saladí, els egipcis, els croats, els turcs, els anglesos, o els israelians més d’una vegada.

L’actual destrucció de Gaza la provoca la invasió dels territoris adjacents de l’Estat d’Israel per part de milícies de Hamàs, matant a més de 1250 civils i segrestant quasi 300 el 7 d’octubre de 2023. La resposta de la IDF ha estat contundent i tremenda. Un cop més serà la ciutat, els habitants de Gaza els que ho pateixen. Això, però, s’ha d’acabar. Res, ni una venjança, justifica tanta mort i tanta destrossa.

El reconeixement de l’Estat palestí per part del govern del Regne d’Espanya és un gest pretès d’aportar solucions el conflicte. Gens original quan més de 140 altres països ja ho han fet el passat. Els que no ho han fet pertany a l’òrbita dels Estats Units. L’Estat d’Israel en resposta aquest reconeixement per part d’Espanya, ha proposat reconèixer la realitat d’un estat Català. No és el mateix. 

Un detall concret: a la llista d’estats sobre els quals informa de la seva existència amb dades detallades de la seva geografia, població, economia, recursos, etcètera, que publica la Central Intelligence Agency americana figura la Franja de Gaza. I això amb el mateix detall que el Regne Unit, França o, també, Espanya. No figura Catalunya, només esmentada dins Espanya.

Se’m fa difícil trobar cap paral·lelisme entre la Franja de Gaza o els territoris palestins i Catalunya. Ni la situació actual, ni la història remota o recent, ni les característiques geogràfiques demogràfiques i econòmiques, culturals, idiomàtiques i, tot plegat, polítiques, s’assemblen mica. L’única coincidència seria la d’una comunitat sense estat, un poble sense Estat. És, però, el reconeixement com estat el que confereix identitat universal a un territori, a una nació. 

Ara per ara, redundàncies volgudes, l’estatus d’Estat precisa un reconeixement per part d’altres estats. Tant des del punt de vista proper, els dels estats limítrofs, com des de la comunitat internacional. Al moment històric actual, la representació de la comunitat internacional des de la Segona Guerra Mundial l’ostenta l’Organització de les Nacions Unides. El reconeixement per part de l’ONU de Catalunya com un «col·lectiu objectivament identificable» és un feble reconeixement de la nostra nació. 

Fins a ser considerat estat encara queda un llarg recorregut. Hem sentit parlar, tot i ser suposadament secretes, de les converses a Suïssa per tractar alguna possible sortida el conflicte entre Catalunya i Espanya. Sembla que existents o no, les idees voregen el tema «estat» de molt lluny, cercant fórmules com la confederació, la federació o altres, que tenen a veure amb les formes d’estat i, per tant, limitades.

Malaguanyats esforços. Eufemismes, pamemes i mentides, bones per considerar al voltant d’un té en pastes de protagonistes miops o cecs, com a Gaza, però poca cosa més. Seguim doncs. Donec perficiam.