Amnistia, amnesia i anestesia

Sembla que passat el tràmit parlamentari, l’amnistia pels suposats delictes al voltant dels esdeveniments a Catalunya al passat recent continuarà essent una tema de controvèrsia, discussió i cridòria. La incapacitat dels que es neguen a acceptar un resultat democràtic d’unes eleccions i els acords parlamentaris subsegüents, sembla que s’estén en el rebuig estentori d’una llei democràticament aprovada pel poder legislatiu espanyol. Això inclou, potser naturalment, als partits de l’oposició, entestats en fer fora l’actual coalició al Gobierno de España. No tan naturalment un important nucli del poder judicial, absolutament forassenyat, imbuït d’una representació que no té i una absoluta manca de professionalitat i un capteniment atàvic, que s’entesta en cercar mecanismes per deslegitimar i anorrear una llei legalment promulgada i vigent. Però i sobretot o, potser cal dir, sota tot, el conglomerat d’estructures i persones que componen el poder fosc del deep state, que no és només que no acceptin la llei d’amnistia, sinó que encara no han acceptat el canvi que va representar el final de la dictadura franquista i l’adveniment de la democràcia mancada que tenim, de fa quaranta anys.

Per cert, l’actual llei d’amnistia, com l’anterior Llei 46/1977, de 15 d’octubre, de Amnistia durant la Transició, inclou els suposats delictes atribuïts als independentistes i, també, els actes repressius comesos per funcionaris de l’estat com els piolins ordenats per Rajoy i encapçalats pel protogolpista Pérez de los Cobos, i totes les actuacions judicials prevaricadores i negligents que han afectat i continuen afectant molts catalans. Pel record.

Caldrà que passi un temps per què l’actual importància de l’aprovació d’una llei vagi perdent presència als mitjans. Potser no tant en la memòria de la gent. Per més que sentim reclams de «passar pàgina» del llibre de la història, els que saben llegir no obliden el que han llegit. Mil anys d’història estan ben pressents.

L’amnèsia és un quadre neurològic de causes diverses. L’amnèsia social, la dels col·lectius, de la gent, pot ser un procés natural tan evitable i tractable com l’amnèsia neurològica, però no es pot imposar. I encara menys quan, com sembla que veurem, la repressió continuarà. Res ens pot fer oblidar que la nostra llengua, barroerament atacada per enemics actius, està necessitada de defensa continuada. Com no podem oblidar els milions (més de 20.000 a l’any) dels diners que van cap a l’estat i no tornen en la normal redistribució dels recursos públics, engreixant al dèficit fiscal. Ni podem oblidar que la voluntat amplament expressada és d’un estat independent.

Una definició de perdó diu que és l’acció de no exigir venjança o revenja davant un mal real o imaginari infligit per altres. Òbviament té un important component emocional. Condonar els greuges d’altres permet alliberar-nos de la càrrega emocional que comporten. Així passa a ser una qüestió personal: que perdoni qui vulgui.

Potser el que sí que podem trobar a la llei d’amnistia és una certa analgèsia. Pot apaivagar dolors immediats i present com la por de ser víctimes d’injustícies judicials, el dany de les exaccions monetàries de multes desproporcionades, o el dolor de la distància de l’exili que encara afecten un considerable contingent d’uns quants milers de catalans.

Sense dolor es viu millor. Però qui pensi que un canvi en les condicions legals són el final d’un procés nacional, va errat. Poaminar cap a la resolució d’un conflicte que no ha abandonat la realitat d’aquesta part d’Europa que queda al sud dels Pirineus de fa decennis.

L’exercici de confirmar el compromís amb la Unió Europea als pròxims comicis amb el nostre vot el diumenge 9 de juny pot contribuir a l’analgèsia. No fa mal, sobretot si mostrem la nostra força.