La força captivadora i poderosa de l’art

Ara fa trenta-sis anys que vaig publicar un article demanant a l’Ajuntament de Tarragona la creació d’un Centre d’Art. Com és natural, no em van fer cas. He seguit l’intent, gairebé dedicant-m’hi com un pidolaire amb una consagració pastoral sobre la necessitat de l’art a Tarragona, especialment en la pintura. Ara torno a remenar les cireres abocant-me en el valor de l’art pictòric, amb l’intent de valorar-lo com l’art necessari i important, no com un apartat en les arts que serveix per a fer bonic o capritxós.

I mira, com que fa anys que estic embolicat amb les comparacions històriques, no m’aturo i vaig cap enrere dels darrers segles. Li foto més fort i em remunto a l’època quaternària, o sigui centenars de segles abans del que se sap de la nostra era i milers d’anys precursors del nostre futur urbà. Ací ho teniu, és conegut que aquells sers prehistòrics que habitaven les coves ja hi pintaven amb un o dos colors les figures dels animals i les seves figuracions personals. La importància que vull donar-li a aquelles imatges és que no les feien per a ser boniques o de lluïment personal, ni per a fer més decorativa la cova; prou feina tenien. Dissenyaven els animals útils i necessaris per a la seva vida i alimentació, a més de per a rebre probables senyals d’instruccions rebudes dels atzars dels temps vinculats a la cacera o bé demanant que els déus els protegissin. Això demostra la importància vital d’aquells pintors d’altars o santuaris primitius.

Amb això gairebé ja ho he dit tot, no és necessària cap més justificació. Ja no em cal l’apologia del gran paper que van representar durant segles les pintures representant la història. Ho diré de la manera més senzilla: ha estat tant valuosa la pintura perquè lleialment és sabut el transcendent que ha estat conèixer la imatge real dels personatges que van facilitar el conreu mundial de la història universal. Com coneixeríem la imatge dels emperadors, les sublimes dones i personatges vitals dels grans períodes de la història antiga i clàssica sense els retrats de Napoleó, Cristòfor Colom o els Reis Catòlics?

Si canvio radicalment cap a l’actualitat, em trobo cada dia amb el fruit d’una pintura més suggeridora i senzilla actual. Només em cal albirar el “logotip”, marca, o com se li digui, de la potència de CaixaBank: un disseny de l’estrella i les monedes original del nostre Miró.

Cal dir que a Tarragona, després de l’enyorada sala d’exposicions del Sindicat d’Iniciativa desapareguda a finals del segle passat, cap més, excepte el Port i alguns llocs. Però gaudim de l’especial dedicació de CaixaForum de la Fundació La Caixa, que ha mantingut l’art pictòric de grans artistes amb superba dignitat exhibint, a vegades només amb dibuixos, com els de Gustav Klimt i d’altres genis de la pintura. Els tarragonins hem hagut d’anar a Barcelona o Madrid per a degustar les obres i peces úniques dels grans mestres de la pintura. Per això penso que és bo engegar l’aixeta amb curiositats dels grans pintors universals. Sabreu que han estat copiats per altres genis obrint la petjada del seu predecessor per encetar un nou món artístic. D’altres artistes famosos han imitat els grans de la pintura clàssica i moderna. Per exemple, us diré que Ticià va copiar Giorgione i d’aquest sortí la inspiració de Rubens, com Manet tirant enrere fent la nua ‘Maja’ de Goya, o Ingres i Poussin bevent de Rafael. D’aquí ja coneixeu Picasso admirador dels mestres figuratius que revolucionà les Senyoretes d’Avinyó.

L’espai de les lletres passa massa ràpid. Us volia portar de la frivolitat a la reflexió en l’art d’aquells innovadors Degas, Gauguin, Manet o Renoir i d’altres peninsulars. Per a mi tots del nivell de la fruïció cromàtica del valencià Joaquim Sorolla. Però penso: quiet que t’estàs engreixant. Serà en el proper article.