Ser del Nàstic és...

Segons diu la meva mare, el primer cop que vaig anar al camp del Nàstic va ser dins la seva panxa... Però el primer record “conscient” que tinc en relació al Nàstic és passar tardes senceres retallant paperets, que el meu cosí gran i una colla de jovent llençaven al terreny de joc quan sortien els jugadors.

També recordo al meu avi explicant-me -tot orgullós- el partit Nàstic-Barça que va servir per inaugurar el camp del Nou Estadi, l’any 1972, i que només van perdre d’un gol. Ja de gran, el meu fill jugant amb el futbol base –començant de “baby”- i que encara molts pares d’aquella època conservem una bona amistat. I la darrera temporada que el Nàstic va ser a Primera, la 2006-2007, que vam aprofitar per recórrer tots els camps de Primera de la lliga espanyola.

Són alguns dels records que m’han vingut al cap aquests dies que l’equip es troba immers en la lluita per l’ascens a la categoria de plata. Records que, com qualsevol aficionat o aficionada grana, quedaran gravats per sempre en el lloc que el meu cervell reservat a les “Emocions”.

Per mi –i segur que per molta gent- ser del Nàstic va més enllà de tenir simpatia per un club de futbol. És sinònim de sentiment de pertinença a una comunitat, a una ciutat, a Tarragona. Tant se val quin sigui el teu origen, quina edat tinguis, si tens una o altra capacitat, si ets de dolç o de salat, si votes un partit o un altre,... El més important és que els milers de persones que ens vam aplegar diumenge al Parc Francolí formàvem una sola “marea grana” i amb un sol lema: “Fins al final!”

Confesso que em segueix sorprenent a mi mateixa com el Nàstic i l’esport en general és capaç de sumar –i no restar-, trencar barreres i fomentar el sentiment de ciutat. Com també ha passat amb el voleibol a Sant Pere i Sant Pau, amb l’handbol a Sant Salvador, i amb molts altres exemples que podríem citar de foment del sentiment de barri i de ciutat, i si parlem de valors associats a l’esport, al Club Gimnàstic en tenim un bon exemple: el Nàstic Genuine, com va batejar el president grana, “el millor equip de la història del Nàstic”. Un somni fet realitat per part d’uns seguidors que no es perdien mai un partit del Nàstic i que el club també volia que ells poguessin sentir el que representa vestir els colors de l’equip de la seva vida.

El Nàstic Genuine s’ha convertit en el primer equip de futbol del territori per a nois i noies amb Discapacitat intel·lectual (DI). Un bon exemple que l’esport també pot ser inclusiu i una bona manera de donar visibilitat a persones amb capacitats diverses, posant la participació per davant de la competició.

Cal reconèixer que els clubs esportius, de la mateixa manera que les colles castelleres, han demostrat ser veritables exemples de cohesió social i d’integració de persones nouvingudes a la nostra ciutat. Malauradament això no succeeix en altres àmbits de la nostra societat, on sembla que la divisió i la separació s’acabin imposant a la cohesió i a la igualtat.

Això ens hauria de fer reflexionar. Potser perdem massa temps buscant fórmules màgiques i la resposta al respecte, a la convivència i a la solidaritat la tenim més a prop del que ens pensem. Potser el que veritablement ens fa falta és un bri d’il·lusió que encengui l’espurna de la unió i la força dels veïns i veïnes de Tarragona. Aprenguem la lliçó grana.

Visca el Nàstic! Visca Tarragona! Fins al final!