Sobre l’Horta Gran de Tarragona

«En sortir de Tarragona per traslladar-se a Tortosa, hom passa, per sobre el pont de pedra, el riu Francolí, que rega la bella plana de Tarragona, coneguda en el país amb el nom de ‘camp de Tarragona’. Aquest camp iguala en riquesa el que hom pot veure de més bell a Itàlia: els arbres, les vinyes i els cereals s’hi barregen, i presenten al mateix temps la unió de tres menes de collites.»

Alexandre de Laborde, Viatge pintoresc i històric. El Principat . 1820.

En els successius avenços, esborranys, idees, que anem coneixent del que ha de ser el futur POUM de Tarragona, un dels punts d’atenció és la zona de l’Horta Gran. Recordem que, al POUM anul·lat, ja s’hi preveia un sector important, el PP46, de 119 ha, i ja aleshores de dubtosa viabilitat per motius ambientals. Les propostes actuals són molt més reduïdes, i amb menys -però no per això menys importants i preocupants- afectacions ambientals.

Perquè aquest interès amb l’Horta Gran? Bàsicament es justifica, pels qui proposen aquestes -n’hi ha hagut més d’una, amb matisos- intervencions, per motius de cohesió de la ciutat i de centralitat. Tinguem molt present el fet que Tarragona és una ciutat fragmentada, i on la dislocació física respon també a una segregació social que cal revertir. Per això es vol explicar una nova extensió urbana a part de la zona de l’Horta Gran, per a cosir la ciutat, per a generar teixit urbà que acosti els nuclis central i de ponent. I, a la vegada, que es generi una nova centralitat urbana, recolzada en un nou traçat ferroviari, paral·lel al Francolí, i una nova estació. Parlem-ne.

La cohesió social, la cohesió de la ciutat, aquest “cosir” la ciutat que necessitem no és necessàriament fruit d’una continuïtat urbana, del fet que hi hagi els elements físics de la ciutat -carrer, edificació, botigues, semàfors- sense solució de continuïtat. Un exemple ens ajudarà a veure-ho: el barri de Diagonal Mar -un dels barris de Barcelona amb la renda per càpita més alta- té continuïtat, amb carrers i edificació residencial compacta, amb un altre barri, a 500 metres: el barri de la Mina, amb una de les rendes per càpita més baixes i amb més problemes socials. Hom hi pot anar caminant, sense deixar la ciutat construïda en cap moment. Parlaríem, aquí, de cohesió social?. Que hi hagi ciutat física, urbanització, no garanteix que hi hagi ciutat comunitat. És la diferència entre l’urbs, la construcció, i la civitas, la comunitat. Del primer en surt la urbanització, de la segona, el civisme, la ciutadania. La cohesió que necessitem és la cohesió social.

Per altra banda, cal tenir en compte les dimensions. Voler fer un contínuum entre el nucli central de Tarragona i els barris de Ponent, si algú portés aquesta proposta a les darreres conseqüències, voldria dir cobrir uns set km. Els mateixos set km que hi ha entre el barri de la Verneda, a l’extrem de llevant de Barcelona, i la plaça d’Espanya, ja cap a ponent. Només que a Barcelona, en aquests set km hi ha prop d’un milió de persones. No, no podem ni pensar en un cosit similar per a Tarragona.

Generem una nova centralitat? Això no està tan clar. Per començar, les centralitats planejades no sempre resulten. Ildefons Cerdà pensava que el gran centre de Barcelona seria l’actual plaça de les Glòries Catalanes, una plaça que ha tingut la mateixa sort que aquestes glòries. La confluència entre la Diagonal, la Gran Via, i la Meridiana no ha servit, per ara, per a generar el centre de la ciutat. Però és que, a més, no està tan clar que l’escala de les noves centralitats sigui aquesta. La ciutat real que s’està configurant, aquesta ciutat metropolitana del Camp de Tarragona, té la seva pròpia dinàmica, i apunta a una centralitat suportada sobre la nova estació intermodal de Vila-seca. Ser metropolità -que tan de moda està darrerament- vol dir això també, una nova escala.

I compte amb prendre decisions en funció -o per a propiciar- intervencions de llarg abast però que no controlem. La proposta d’un nou traçat ferroviari és legítima, i la ciutat ha de tenir l’ambició de pensar-se a si mateixa en aquests termes, això és indiscutible, però també ha de ser conscient que no té cap garantia que això es porti a la realitat (i això sense entrar ara -tot i que caldrà- en l’afectació ambiental que pugui tenir). Però la classificació d’un sòl com a urbanitzable sí que depèn de la ciutat i, si allò que la justifica teòricament és la nova centralitat generada pel ferrocarril, hauríem d’anar amb cura amb no generar expectatives i drets sobre pretensions que no controlem.

L’Horta Gran ha estat, històricament, el gran rebost de la ciutat. El que en queda hauria de ser la base d’un gran parc central de la ciutat. Un actiu que combini l’explotació agrícola encara possible -el model del Parc agrari del Baix Llobregat no s’hauria de perdre de vista- amb una àmplia zona natural d’esbarjo de la ciutadania. Això darrer pot ser un element de cohesió més útil que no pas l’ocupació urbana.