El debat turístic
A meitats del segle passat, el turisme va suposar el primer pas cap a la llibertat d’una societat totalment dependent d’un sistema autoritari que necessitava un ingrés econòmic de referència per recol·locar-se en el primer món; també l’entrada de divises suposava un bona nova per una economia dependent del primer sector de manera acaparadora.
Avui, amb una historia d’èxit inapel·lable, sembla que per part de minories minses, però amb dopatge mediàtic indiscutible, podem veure, un dia sí i l’altre també, com apareixen noves que posen la crítica al mercat turístic de manera negativa.
La realitat és que la industria turística suposa un pes emblemàtic en el nostre model econòmic, amb dades de creació de llocs de treball, inversions, pagament d’impostos, etc., vital pel país, per tant, poc ressò pot tenir aquest aposta d’atac malgrat uns missatges, respectables, però sense cap coherència pràctica.
Es parla de la necessitat d’un altre model, d’engegar actuacions que permetin una formula alternativa, el fre de determinades opcions o fins i tot de la prohibició de moltes de les seves formules de negoci; ara bé, no es dona cap proposta concreta, ni tangible, només es parla sense concretar, res de res, en un exercici de filosofar, sense donar alternatives fora del desig utòpic d’alguns.
Quelcom pot pensar que oferir ofertes parcials noves, pot ser una via raonable, però totes aquestes iniciatives han de contemplar les seves variables, no es poden quedar, exclusivament, en pura teoria; com farem per garantir llocs de treball, assegurar ingressos i, el que pot se més complicat, trobar camins de solució futura?
Podem acceptar la necessitat de canvis en positiu, on el seny garanteixi evolucions lògiques, però el que no pot ser de rebut, és criticar sense oferir sortides que contemplin totes les variables, d’acord que s’ha de donar fre a determinades massificacions, però des de la lògica, no des de la crítica per sí mateixa.
No oblidem, tampoc, que l’oferta turística té una competència evident, en els darrers anys, doncs son molts els territoris globals que volen una part del pastís, amb els que s’ha de lluitar per conquerir objectius de rendibilitat, en una situació de demanda evident per una ciutadania que vol créixer sense límits.
Es parla d’un món futur, on no es podrà viatjar, on s’haurem d’acostumar a limitat la nostra llibertat a tots els nivells, i ha assumir una situació compartida; i segurament, poden tenir part de raó, però el que no és assumible és que ens veiem auto-obligats a fer el que pensa una minoria que tampoc és garantia de res, i ens aboca a un marc d’impotència i limitacions de tot ordre.
Si seguim debatin i posant en perill inversions milionàries, amb garanties de creació de positivitat de futur, inclús acceptant determinats discursos de caire ideològic, respectables, per fora de la praxis global que l’únic que ens aporta son voluntats partidistes sense cap lògica.
És bo parlar de tot i discutir en profunditat, però amb un anàlisis que incorpori totes les opcions, les personals, les col·lectives i les de viabilitat; en un marc per no deixar res de costat.
Podem posar en dubte, fins i tot, l’èxit d’un sector industrial com el que comporta el turisme, però el que no podem fer és buscar problemes on no n’hi ha, davant la manca de cap alternativa discursiva acceptable, respecte a altres qüestions socials, a les quals no es sap donar resposta