El mas de Tolosa: les pintures que es conservaven al seu interior i el terrible crim que hi va tenir lloc
Per arribar al mas de Tolosa cal agafar la carretera que va de Tarragona al Pont d’Armentera. Abans d’arribar als Pallaresos cal agafar l’últim carrer de la urbanització Esplaí Tarragoní.
A uns 500 metres es troba aquest casal. Tot l’edifici presenta una planta quadrangular i ocupa una superfície d’uns 1870 m2. A les seves proximitats es trobava el mas de Salort, el mas de la Cova i el mas de Moregons.
El nom Tolosa ens fa pensar en una procedència occitana dels seus habitants. Aquest cognom podria fer referència a la ciutat de Tolouse al Llenguadoc i indicaria el seu origen geogràfic Entre la segona meitat del segle XVI i el primer terç del XVII es va incrementar la immigració occitana a Catalunya.
Aquesta es va començar a notar a finals del segle XV. Els immigrants occitans va contribuir al desenvolupament demogràfic i econòmic de moltes poblacions del Principat.
El Catllar va ser una important població receptora en aquests moments. Malauradament no coneixem la localitat de procedència d’aquesta gent. La majoria es van integrar perfectament al país.
Aquest mas apareix en un capbreu del 1583 que ens diu que es deia d’en Montserrat. En aquell moment era propietat de Pere Oliver. Al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII trobem als Oliver al capdavant d’aquesta masia. A meitats del segle XVIII el lloc estava format per una masia amb un corral, un trull d’oli i un pou.
La propietat era d’uns 100 jornals de terra. A les partides de naixement del Catllar del segle XVIII es parla del mas de Tolosa, del mas Oliver o no s’especifica. Això coincideix amb el fet que alguns Oliver els anomenessin Tolosa de renom a inicis del segle XVIII. Tenim documentat a Tarragona un Manel Oliver, dit Tolosa de renom, l’any 1725.
Entre els segles XIX i XX s’han consultat els censos electorals del Catllar on s’especifica la procedència d’alguns votants d’aquest mas. Als anys 1897 i 1898 apareix un pagès anomenat Josep Parera Miró. En els del 1912 apareix un pagès anomenat Josep Fortuny.
L’any 1931 marca l’inici del sufragi femení amb igualtat als homes. En els censos dels anys 1931, 1932 i 1934 hi trobem a Maria Noet Vallverdú i a Magí Roca Florença. Aquest mas també apareix en els cadastres dels anys 1922 i 1936. Al davant del mas hi havia una cisterna, una era, una cova i un cobert. Actualment com a titular del lloc consta una senyora anomenada Concepción Santamaria Dasca.
Pintures en molt mal estat que han acabat desapareixent
En les fotografies aèries de l’Institut Cartogràfic de Catalunya s’observa que l’any 2000 el mas encara conservava bona part de les cobertes. Però entre els anys 2004 i 2010 aquestes van començar a col·lapsar. L’any 2014 es van poder fer algunes fotografies.
Després de superar el portal principal s’accedeix a un gran pati. A aquest s’obra un edifici amb una porta amb l’any 1696 gravat a la clau de l’arc. Dintre hi ha les restes de la cuina, els estables, els cups per emmagatzemar el vi i una cova subterrània amb un passadís que condueix a l’exterior.
A la segona planta es conservaven algunes pintures ja molt alterades pels agents atmosfèrics. Aquestes havien sigut objecte de rallades i de pintades en actes vandàlics.
En total es van poder identificar cinc escenes que es van poder descriure, i una sisena de la que només es conservava part del contorn. A causa de l’ensorrament de la coberta, les pintures van quedar exposades a la intempèrie. Els diferents temporals i l’aigua de pluja han netejat totes les parets de qualsevol rastre de pintura.
La principal presenta un personatge amb capa, mitra i bàcul. Aquests atributs semblen identificar un bisbe o arquebisbe. Porta altres peces d’indumentària religiosa com l’alba, el cíngol, l’estola i una cadeneta amb una creu.
En aquesta figura destaca la decoració de la capa que es tancada a l’altura del coll a través del que sembla una agulla en forma de cap d’àngel i ales. La mà dreta presenta els dits polze, índex i cor estesos en senyal de benedicció. Amb l’altre mà sosté el bàcul. Els peus descansen sobre una peanya. A un costat i a l’altre hi ha dos infants de cabells enrinxolats, descalços i amb el tors i les cames nues.
El de la dreta porta una palma i una corona de flors. El de l’esquerra sosté un llibre. Als peus d’un d’ells hi ha una espasa. Tota l’escena està emmarcada per un cortinatge que destaca per la decoració.
A l’altre costat de l’estança hi ha una figura ovalada a l’interior de la qual hi ha una figura identificada com una santa. Porta un nimbe al cap i un vestit llarg que li tapa tot el cos excepte un dels peus. Te els braços oberts i amb una de les mans sosté un llibre. A un costat de la figura hi ha una corona i una espècie de ceptre. A l’altre costat hi ha una pedra i una creu de fusta.
Al costat contrari hi ha una altra figura ovalada a l’interior de la qual hi ha un altre personatge femení. Aquesta figura està molt ben conservada i sembla representar a Maria, la mare de Déu. La melena morena li cau sobre les espatlles.
Porta una gran corona amb una creu a sobre del cap. Va vestida amb un vestit cenyit amb un cinturó i una gran capa. Destaca la decoració de la vestimenta. La figura te els braços estesos i les mans sostenen un llarg mocador de tela. Tota l’escena està delimitada per un cortinatge i la figura descansa sobre una peanya.
La quarta figura està molt malmesa però sembla estar també delimitada per un espai ovalat. A l’interior s’intueix un cavaller amb una gonella cenyida amb un cinturó.
Aquest va sobre una muntura i un dels seus peus està dintre d’un estrep. Amb un braç sosté un penó i amb l’altre sembla dirigir les regnes de l’animal. Al costat hi ha una torre formada per tres cossos amb una porta i merlets a la part superior. Sembla que l’edifici estigui en flames. El cavall està sobre una mena de prat o una coberta vegetal.
La última escena també està delimitada per un espai ovalat. En aquest cas la figura humana no s’ha preservat. Creiem que aquesta pintura presentava un personatge femení amb un vestit. S’han conservat els peus i a un costat hi veiem una església amb un campanar.
S’observa la cara principal del temple amb la porta d’accés i el segon cos rematat amb una creu. Sembla veure’s la part lateral de l’església amb l’entaulat de la coberta. Del campanar es conserva només el primer cos i part del segon. S’ha intentat identificar el temple amb algun monument conegut del territori però no s’ha trobat cap paral·lel.
El crim del mas de Tolosa
Aquest mas també es va fer tristament famós per un horrible crim. D’aquest se’n va fer ressò la premsa de l’època. El quatre de setembre de 1900 va aparèixer una notícia al Diario del Comercio sobre “Un horrorós crim al Catllar”.
En la tarda del diumenge dia dos de setembre el pagès de 28 anys Pau Solé Mensa tornava del mas de Tolosa cap al Catllar. Sembla ser que pel camí uns delinqüents el van sorprendre i el van assassinar. El van penjar d’un arbre, van posar llenya a sota del cadàver i la van encendre. La víctima va ser trobada totalment carbonitzada.
Aquesta notícia va aparèixer ampliada al dia següent sota el títol ‘El crim del Catllar’. A manca de notícies oficials precises, els periodistes van reconstruir el crim a través de fonts obtingudes de particulars.
A les 11 de la nit del diumenge, dit Solé tornava del mas de Tolosa de veure a la seva novia. Darrera d’una mata del camí l’esperaven dos homicides. Aquests li devien donar un cop amb un garrot o el van estrangular ja que no es va trobar ni una gota de sang.
Durant la lluita la víctima va perdre la gorra i l’americana. El cos va ser arrossegat uns dos metres i va ser cremat. 50 feixos de llenya es van col·locar sota del cadàver. A sobre es van col·locar 15 feixos més, d’aquells que s’utilitzaven en els forns de pa. Després de cremar la llenya, el cos va quedar totalment reduït a cendres.
Al matí següent la mare va notar l’absència del seu fill, es va dirigir cap al camp i va trobar la gorra i l’americana. Els crits de la dona van alertar alguns pagesos que es van dedicar a buscar el cos del noi.
Es va trobar una muntanya de cendres però ningú va pensar que allí hagués pogut ser cremat el jove. En trobar-se a faltar 15 feixos de llenya, es va concloure que el cos havia estat calcinat en una foguera.
El jove era president de la Societat Agrícola, es trobava totalment apartat de la política i per la seva rectitud, s’ignorava que tingués algun enemic. S’havia d’haver casat l’últim dissabte però a causa d’una adversitat es va aplaçar la boda una setmana.
Però el 6 de setembre del 1900 va aparèixer un article al Diari de Tarragona titulat ‘Existeix el crim del Catllar?’. Després d’haver contrastat el que deien les fonts de particulars es va dir que no existia cap crim.
Els periodistes van arribar a la conclusió que perquè un cos es convertís en cendra es necessitava de set a vuit hores i una temperatura molt elevada. En cas d’existir el crim, el cos s’hauria de trobar en un altre lloc i no en les cendres on no hi havia restes humanes.
Es va dir que el que es podia haver donat havia estat una fuga. Es deia que el jove Solé es volia casar amb una jove i que els seus pares li van negar el consentiment. Ells volien que es casés amb la del mas de Tolosa.
El casament s’havia d’haver celebrat el dissabte anterior però el jove va buscar una excusa per aplaçar-ho per al dissabte següent. La guàrdia civil va comunicar al governador la investigació oficial duta a terme.
En aquesta va prevaldre la que deia que el noi havia estat assassinat i cremat a les proximitats. No obstant, el reconeixement del jutge va determinar que en la cendra només hi havia restes d’origen animal.
D’aquest cas també se’n va fer ressò el diari El Diluvio amb el títol ‘Crim o engany?’. Segurament que aquesta història acaba com aquella del mas Moragues.
La noia esperava al seu enamorat, qui va entretenir les autoritats deixant la gorra i l’americana, i encenent una foguera. Algunes versions diuen que a l’estació de ferrocarril de Perafort van trobar abandonada una tartana i un burret. Era de la parella d’enamorats que van fugir d’allí per no haver-se d’estimar d’amagat.