Diari Més

Creat:

Actualitzat:

La pel·lícula de Xavier Gens, del gènere terror-monstre assassí és, òbviament, una de sèrie B, però que està triomfant en les pantalles de tota Europa. La productora Netflix ha aprofitat el seu llançament just unes setmanes dels actes de l’Olimpíada parisenca. 

Les crítiques cinematogràfiques la castiguen acarnissadament per les inversemblants propostes d’un tauró a les brutes aigües del riu Sena i la distància de Spielberg i el seu terrorífic «Jaws». Però no reparen en què pel mig d’efectes especials prou aconseguits, es troba tot un reguitzell de metàfores de gran actualitat. Es pot dir que moltes són clixés, però què són, sinó, les metàfores.

La protagonista científica oceanògrafa, dona, per a recordar l’adorat a França Jacques Cousteau, es dedica a identificar taurons amb electrònic xips que permetin seguir les seves migracions, just al continent de residus plàstics on viuen. El seu equip pateix l’atac d’una monstruosa femella de tauró mako, sembla que sobrecrescut per l’acció dels contaminants, on perd també el seu company.

Una activista woke, a la imatge de Greta Thunberg, detecta el tauró en les aigües del Sena, just abans que la ciutat hagi programat un esdeveniment esportiu d’àmbit mundial, per el que han preparat una zona del riu per una prova de natació, amb l’ajuda d’una hacker, també dona que en una brevíssima seqüència s’identifica per un petó a la galta com LGTBI.

El protagonista masculí és un expert policia racialitzat, que és el que es porta ara a França. Exmilitar d’algunes de les aventures microbèliques de les restes de l’imperi colonial francès, també ha perdut el seu equip a una acció, i que se sent covard i contingut.

Una comissària també dona, funcionària irredempta, i un inefable alcaldessa viu retrat de la Isabel Ayuso, ignorant, estúpida, autojustificant, sempre acompanyada del seu atildat assessor a la imatge de MAR, s’encarreguen en ignorar l’amenaça que s’aproxima, completen l’elenc.

Petites seqüències mostren la realitat dels sense-sostre a la vora del riu i l’ominosa presència d’obusos sense esclatar, procedents del II Guerra Mundial, recorden a l’espectador, sobre tot francès, el que queda del que fou totpoderós exèrcit francès dels anys 30 del segle passat, arramblat pel blitzkrieg del III Reich en sis setmanes. El tauró femella i les seves descendents es reprodueixen per partenogènesi, un fenomen biològic que permet la reproducció de les espècies sense participació del mascle, dèria feminista.

La fascinació per les catacumbes completa l’escenari de l’aventura, amb el predicible final d’explosions, rescats al darrer moment, activistes woke devorades pel tauró que volen salvar, i catàstrofe postapocalíptica, amb els esquals dominant un París inundat.

Totes les ciutats amaguen sota misteris i restes de la història passada que poden explicar la realitat actual. El cinema és un mitjà d’expressió prou dúctil i eficaç per a mostrar ficció com a art i realitat ficcionada com a denúncia.

Tarragona que, com deia Joan Antonio i Guàrdias, és una «... terra rònega, assentada sobre rocs i assotada per ventots...» no té un riu que mereixi el nom, poc més d’una torrentera que les sequeres mantenen ben sec. És possible que el Sulcis fou més cabalós, però ho dubto.

La Cova Urbana càrstica tampoc dona per gaire secrets. Sí que hem tingut, a la superfície, esdeveniments esportius fracassats com els Jocs del Mediterrani, potser no per la presència de taurons, sinó per representants de la no gaire més ominosa i improbable monarquia espanyola.

Tampoc catacumbes, que les pràctiques funeràries durant quatre segles de romanització optaven per la incineració, i les paleocristianes per la inhumació en superfície de les que tenim una fantàstica mostra a la Tabacalera. Però si pregunteu a turistes i escolars visitants de l’estupend Patrimoni arqueològic, la peça que desperta més interès i memòria és la volta llarga del circ.

Potser toca recuperar la Cloaca Magna de la plaça dels Carros, ara que el Port comença a endreçar l’entorn i l’altra volta del circ des de Sedassos fins a sota el carrer Salinas, tan dissortadament tractat.

Sota Tarragona encara hi ha feina.

Però si us agraden més els taurons, veieu la peli.

tracking