Opinió
Efervescència política i lideratge
L’any 2011 es va produir el tsunami de manifestacions i exigències socials sense límits i amb milers d’implicats de la nostra societat, que va veure en la contesta una forma de donar resposta a un incompliment permanent, no satisfactori, respecte de les respostes polítiques desitjades.
La insatisfacció que va arribar al carrer, d’una gran part de la nostra societat va cridar i manifestar-se exigint canvis importants, i va suposar, en el seu moment, que estiguéssim o no d’acord amb si el que succeïa era necessari, un canvi que, passats uns anys ha quedat com una anècdota, on els líders d’aquell moment han tornat a la intransigència absoluta, desapareixent de la pròpia realitat dels fets d’avui.
És cert que aquells moviments varen comportar moviments partidistes i la pràctica desaparició del bipartidisme, malauradament avui tot allò ha quedat en un no res, sense cap expectativa, degut, principalment, al propi personalisme dels capdavanters que varen pensar que també ells podien apuntar-se al mapa partidista vigent, fent renuncies de tot tipus.
Avui, en campanya electoral permanent, podem veure com l’abstenció és un fet consolidat, on el partit dels que no van a votar és la primera opció de manera vassalladora.
Es fan discursos, molt repetitius, de la necessitat d’anar a exercir el dret d’elegir, però en cap cas s’és capaç d’aprofundir en les raons objectives del perquè succeeix aquesta desconnexió entre la ciutadania i els seus representants. Què poc es parla del crèdit perdut per uns dirigents, de tots els colors, absolutament condicionats per l’obtenció del poder a qualsevol preu i amb qui faci falta, desdir-se del que només van dir uns dies abans o en pròpia campanya com qüestió vital per ells i la seva feina de futur.
Suposo que el fàcil és lamentar la baixada d’electors i després seguir amb el discurs del pragmatisme, caigui qui caigui, en una manera de fer on la ciutadania només es important a l’hora de sumar suports i poc d’implicar-se en la tasca de tots.
Crec que, a més, l’enfrontament permanent, al qual ens anem acostumant, ens posiciona a tots en un debat extrem, on es fa fàcil comprendre que els adversaris s’han tornat enemics amb el que això comporta per la pròpia societat en sí mateixa.
També l’assenyalament dels contrincants com una formula inviable, sense tenir en compte els vots obtinguts pels mateixos, volent aparcar a qui no pensa com toca, és una altra mostra d’aquest cercle tancat, on l’únic que val és l’obtenció del govern al preu que calgui.
Ja sé que és difícil fer tasques de reconducció i que cada cop serà més complicat retornar a un clima d’entesa que permeti superar els confrontaments, i és aquí on es troba a faltar l’existència de líders que sàpiguen renunciar al seu camí personal per anar a buscar consensos de mínims.
La realitat és que estem orfes de lideratges creïbles i aquesta és una de les raons de l’incapacitat de que existeixin majories amb suport alt, i ens hàgim de quedar amb líders puntuals i cada cop amortitzats més ràpidament.