28J i les universitats: l’educació com espais segurs i de transformació social

Des de fa pocs anys, la bandera irisada oneja cada 28J al Rectorat de la URV. Poc temps abans de la primera hissada, la URV s’afegia a la Xarxa d’Universitats per la Diversitat (RUD), que va néixer perquè les universitats vam assumir l’obligació de promoure, respectar i protegir les diversitats des de la col·laboració entre els serveis d’atenció que llavors començaven a aparèixer. Avui en dia, la xarxa compta amb gairebé la majoria d’universitats de l’Estat espanyol i, el més important, reitera i promou aquest treball conjunt entre universitats.

Aquest any, la RUD promou un manifest on es reitera que l’educació és una eina poderosa de transformació social, i que continua sent una de les institucions que fomenta la capacitat crítica, reflexiva i analítica dels i les futurs/res professionals que alhora ja ha començat a ser la ciutadania del futur. Aquí rau la necessitat de reiterar aquest compromís de seguir promovent espais segurs per tothom, i també pels col·lectius LGTBIQ+. Ara podem constatar que els nostres drets continuen posant-se en dubte des de discursos contraris a la idea de justícia però la llavor ha estat posada. Sabem que el respecte als nostre drets i la diversitat són condicions indispensables i necessàries per seguir avançant en la transformació social mirant cap al futur. Això sols és possible si l’estudiantat i la ciutadania veuen la URV com institució aliada. Ho som i ho serem.

Com a investigador en aquests àmbits, i membre del col·lectiu, voldria reiterar que la idea d’espai segur va més enllà de ser una mera idea o de la retòrica. Hem de recordar que les lluites dels col·lectius LGTBIQ+ pretenen fer efectius els nostres drets i això inclou respectar les dinàmiques o les experiències que vivim quan ho reclamem però, sobretot, que en situacions de vulnerabilitat o agressions s’han d’erradicar i restaurar els drets. I si els temps canvien, aquestes situacions també ho fan. Assistim ara a un fenomen que no és nou, però que marca les nostres vides: el sexili. És a dir, els desplaçaments que la gent del col·lectiu fa des de zones rurals a ciutats on poden viure i expressar les seves identitats d’una forma més respectuosa o lliure. A les universitats sabem ben bé que això pot passar, i continuarem pensant com arribar a aquests àmbits. I si es produeix, però, no es pot obviar la responsabilitat de fer xarxes per obrir camins cap al futur, com ho han fet amb nosaltres les persones LGTBIQ+ que han fet possible que avui commemorem l’orgull. En altres paraules, no podem oblidar la importància de poder ser qui som o estimar com vulguem al món rural, al món urbà o a les universitats sense deixar de fer xarxa allà on estem.

Imaginem ara que el desplaçament suposi creuar una frontera: a les dificultats que afegim a per què marxem – o amb més motiu si fugim - dels països on residim, s’han de sumar les dificultats d’arribar a un context diferent que en ocasions ens és hostil. En aquestes situacions és on podem comprovar si defensem els drets fora de qualsevol altra consideració o no. Aquí veiem si som homonacionalistes o som conscients que la protecció dels nostres drets ha d’atorgar-se a totes i cadascuna de nosaltres. I això no sols dins de les nostres fronteres, sinó també allà on es vulnerin els drets: per tant, també a Palestina. Reclamem drets cadascuna de nosaltres, no oblidem crear xarxes entre nosaltres i amb les aliades (que hi sou moltes) i per sobre d’àmbits i fronteres. Sols així els drets seran efectivament protegits.