Opinió
Cartell (1)
Podria haver titulat càrtel i tot plegat no hauria canviat gaire, perquè la història del cartell d’ERC contra els Maragall és tan sòrdida que hauria pogut ser perfectament un episodi de la guerra entre els de Medellín i Sinaloa. Però anirem a pams.
Cartell, no costa gaire d’imaginar, ve de carta, un mot que per a nosaltres és sinònim de missiva o epístola, però que, per poca etimologia que hagis estudiat, no pots deixar d’associar a paper (del grec khártes, ‘papirus’). Per això la família és força més extensa del que suposaríem si només tinguéssim en compte el primer sentit: una quarantena de derivats. Força més extensa i sobretot molt més interessant.
Per on començo? Com que es fa difícil, començaré pel protagonista: cartell ha generat cartellisme i cartellista, dues paraules amb considerable pes històric a Catalunya arran de l’embranzida d’aquest art en el segle XX, començant per l’esplendor modernista i continuant amb el de guerra i antifeixista. Cal dir, a més, que així com cartellera n’és un fill ben cèlebre, encartellar no és normatiu.
Seguiré, per associació d’idees deguda a sufixos, amb un altre mot tan quotidià com cartera (on es veu fàcilment l’origen etimològic del mot, perquè una cartera no és pas un objecte per guardar-hi cartes sinó papers) i el fantàstic derivat carterista, un clàssic de la primeria de segle XX.
Dic fantàstic perquè, a diferència del lampista, l’idealista o el contractista, aquest delinqüent especialitzat li confereix al sufix un ús ben nou.
Més parents eixerits: què dir de l’entranyable cartilla, amb regust de fam i misèria quan era de racionament durant la postguerra i molt més familiar en la locució d’origen castellà llegir la cartilla.
Entre tanta parentela digna d’interès, per força hi ha d’haver un nebot conflictiu. Em refereixo al “Full rígid, més gruixut que el paper ordinari, obtingut de la pasta de paper o bé ajuntant l’un amb l’altre un cert nombre de fulls de paper sobreposats”. Com es diu, això: cartró o cartó? La primera és la forma que fem servir majoritàriament en la parla quotidiana (cavall de cartró, un decorat de cartró-pedra) i la segona, la que ens han fet creure que era la bona.
Però no us deixeu enredar (ni corregir per qui no en sap): són normatives totes dues, i no hi ha cap motiu per agafar-li mania a aquesta R no etimològica que la parla popular hi va acabar intercalant; són fenòmens molt freqüents en la llengua i mentre siguin interns al codi no fan cap mal (per més que amb la seva germana petita cartolina no passés). Fixeu-vos si és nostra, aquesta R, que el castellà no ha tingut mai cartrón.