Diari Més

Opinió

Compte amb el ‘feta la llei, feta la trampa’

Creat:

Actualitzat:

Als pobles mediterranis com el nostre, el substrat romà de la nostra societat ens va deixar una cultura legal exquisida que ha estat la base del desenvolupament jurídic de tot Occident. Però som mediterranis, amb tot el que això comporta. Grans virtuts com la creativitat, la passió i la tendència a fer xarxa i comunitat, però també alguna característica més qüestionable com la inclinació a observar les lleis d’una manera flexible per interpretar-les en el nostre propi profit, per dir-ho d’una manera suau.

És allò tan nostrat de feta la llei, feta la trampa. 

La casuística és infinita, però en aquest article exposaré algunes males praxis més o menys habituals sobre les que existeix la creença popular que son vàlides per tal de trobar escletxes legals per escombrar cap a casa. Però que després la jurisprudència demostra que no és així. I convé tenir-ho en compte perquè ja sabem que més val prevenir que curar. Un verb aquest últim que a nivell judicial pot significar haver de satisfer importants quantitats econòmiques i potser també alguna altra responsabilitat.

Una modalitat d’aquestes acrobàcies jurídiques son els contractes simulats, acords aparentment legals entre dues parts que se signen per eludir, per exemple, alguna figura impositiva. Com ara posar a nom d’algú altre una propietat, que seria una donació, però simulant una compravenda per estalviar-se els impostos de les donacions. Si aquesta compravenda no va acompanyada del pagament d’un preu de mercat de l’immoble, l’operació podria ser declarada nul·la per un jutge.

Una altra tipologia en què també es pot declarar la nul·litat és l’encobriment de préstecs usuraris, com el que suposa vendre’s una propietat per un preu inferior al seu valor de mercat per obtenir líquid en un moment de dificultat per recomprar-la posteriorment a un preu molt superior. 

O les vendes que es fan sota una situació de vulnerabilitat emocional sota preus de mercat, que també son revocables dins d’un termini si s’argumenta bé davant d’un jutge, el que es coneix tècnicament com avantatge injust, perquè es considera que qui compra s’aprofita que el venedor està en un moment en el que no té molt clar què és el millor per als seus interessos.

Tenim també la figura de l’engany a mitges: es dona quan algú compra algun bé per menys de la meitat del seu valor, la qual cosa que vulnera els principis del comerç. Son operacions que es poden anul·lar si dins d’un termini de 4 anys es demostra mitjançant una taxació que efectivament el preu estava per sota de la meitat del preu de mercat.

Per últim esmentaré els denominats negocis fiduciaris, que es basen en ocultar, en el context d’una relació de confiança, la naturalesa real d’una operació (normalment préstecs encoberts). Un exemple podria ser el d’un fill que compra un immoble en nom del pare perquè, per edat, té accés a uns crèdits que el pare no tindria. En cas de disputa posterior, la naturalesa de l’operació podria desembocar en la nul·litat. 

Una casuística que també es pot donar en l’àmbit de les participacions a societats mercantils. O quan es dona una propietat com a garantia d’un deute monetari, que només es pot recuperar quan se satisfà el deute.

En definitiva, el ventall és molt ampli. Potser perquè els mediterranis som molt creatius. Però el dret és el dret. I convé cenyir-se a ell si no volem sortir malparats. Perquè abusar de les escletxes que deixa la llei per treure’n benefici és una manera de cometre frau. I això és sancionable.

tracking