El creixement electoral extremista

En les darreres consultes electorals, especialment les Europees, hem pogut comprovar un avanç en nombre de suports per part dels partits ubicats més a l’extrema dreta; amb posterioritat, els opinadors, de tots els colors, han donat les seves conclusions al respecte, en un exercici d’incoherència, moltes vegades arriben a la desqualificació dels mateixos electors que, lliurement han exercit el seu dret a triar uns o altres.

Malauradament, hem vist els raonaments dels resultats, pel que fa a la pujada de les opcions radicals conservadores, però poc s’ha parlat de la desfeta de les opcions més a l’esquerra extrema, que han vist una caiguda de suports sense límits; fins i tot, a casa nostra, i hem constatat que els partits extrems progressistes s’han vist superats de manera acaparadora, i que en un territori propici com les contrades de Barcelona, ha arribat a poc més del 8%.

Podem quedar-nos en els arguments de la fugida de la part més conservadora, però quines són les raons perquè les opcions suposadament de progrés perden vots de manera imparable, més quan fa poc, personatges de referència, com Ada Colau, lideraven molts estats d’opinió a casa nostra, i la líder a l’esquerra del govern de l’Estat era la més valorada.

Suposo que es fa difícil, pels opinadors mediàtics partidistes, buscar raons objectives de la “caiguda” dels seus líders, però això no hauria d’afectar els altres informadors a l’hora de buscar els justificants de per què pugen uns i baixen altres.

Modestament, i amb la màxima humilitat, crec que els raonaments de la desaparició de l’esquerra extrema es deu, de manera fonamental, a la caiguda de la ideologia com un fet diferencial que no podria valer per a tot, és a dir, fins fa poc valia dir-se progressista per acaparar vots, independentment que després les polítiques a desenvolupar, les possibles, ben segur, que constituïen un incompliment repetit.

És cert que, per molt de temps, el que valia com programa electoral és farem com si aquest compromís fos garantia de compliment, quan la realitat ha posat de manifest que fer té els seus condicionants, agradin o no i, per tant, a més de dir-se d’esquerra, han de poder donar respostes en positiu.

Per altra banda, també el missatge d’oposició a la guerra tampoc ha estat definitiu, i malgrat la raó indubtable, aquest no ha estat un discurs d’èxit, especialment quan les contradiccions són evidents; és a dir, no es pot estar contra la confrontació i formar part d’un govern que és a l’OTAN i dona suport a Ucraïna, a qualsevol preu, almenys fins ara.

Per tant, l’esquerra extrema no ha sabut o sap oferir garanties d’un discurs utòpic, però, en cap cas, pràctic per una ciutadania que el que vol són resultats a curt termini, amb dirigents que fan el que diuen i que en la seva vida privada exerceixen com a tal.

En definitiva, el que sembla evident és que els resultats positius per aquesta extrema esquerra segueixen allunyats si no fan un exercici de responsabilitat que pugui comportar, fins i tot, la sortida dels governs, on comparteixen discursos que no assumeixen, però que segueixen en funció d’unes prebendes per uns quants. Així mateix, la falta de resposta als grans temes que afecten la ciutadania, com seguretat o immigració, amb lectures exclusivament de missatges, però sense cap concreció són una altra evidència de falta de programes vendibles a un electoral que el que vol és realisme, per damunt d’anhels impossibles.

A casa nostra hem pogut veure com missatges minoritaris, encara que dopats mediàticament tampoc tenen cap suport a l’hora de l’exercici del vot i, així, podem comprovar com l’opció contrària al centre turístic a Salou, no té el suport que la seva visibilitat podria anunciar.

Resumint, és evident que els extrems no són el que vol la majoria, i crec que ells haurien de ser els primers a entendre-ho, no sigui que després, en funció de les cadires, hagin de renunciar als seus principis i es preguntin per què els voten o deixen de votar-los; per molt que els equilibris legitimin a uns i altres.