Nàstic

Després de patir la situació de desfeta moral que s’ha fixat en el món nastiquer, crec que és hora de fer balanç de tot el succeït, sense oblidar el que suposa l’efecte Nàstic, per una ciutat orfe d’altres objectius compartits, i sobretot, altament immersa en uns moments de mutisme compartit. Realment el revés produït amb el ‘no ascens’, malgrat tots els anhels favorables, hauria de merèixer una lectura que, en tot cas, garanteixi que el futur sempre hi és, i que, per tant, el que toca és passar pàgina, malgrat el desencís per milers de seguidors a la nostra ciutat i a gran part de les contres contrades.

En primer lloc, crec que no podem oblidar la tasca del president Andreu, especialment si fent una mica d’història del Club els darrers 20 anys, però molt especialment en les darreres temporades, crec que ha estat el ‘pal de paller’ per no deixar que l’entitat passes a un segon pla de «la convivència ciutadana», i el que és més difícil, liderar quelcom que ha comportat, per molts, una ‘il·lusió innegociable’ en el seu dia a dia. Per tant, el reconeixement al mateix és un deute que, tots els que estem en el Club, devem i li deurem en el futur.

En segon lloc, no hauríem de deixar de costat, tot el que ha comportat l’equip del president, que amb encerts i errors puntuals, constitueixen la base de la situació objectiva de l’entitat, per tant, l’ànim esportiu mereix un vot de confiança, igual que els que, econòmicament, han donat suport al projecte des de diferents besants, incloent-hi tant als actors privats, com públics que han fet possible que estiguem on som.

No oblidem tampoc, als socis, seguidors i ‘fans’, que han apostat pel Club, quan només arribaven als 3.000 els que anaven al camp, ja que sense ells no hauria estat possible la suma dels 14.000, que suposa el gran repte i suport pel futur pròxim.

Sembla indiscutible que les coses s’han fet bé i que, malauradament, ha estat la sort o altres variables les que han frustrat el present, però que, en cap cas, poden truncar un demà, certament complicat, però amb unes garanties de credibilitat fora de tot dubte, ja sé que el que dic és fàcil, però que comporta un cúmul de decisions polièdriques, on jugaran conceptes de tota mena, especialment en l’apartat econòmic on, ben segur, es necessitaran suports de tota classe, que no es poden quedar al marge.

No deixem de costat, tampoc, el que representa l’entitat en si mateixa, amb referències obligades i capdavanteres, com els ‘genuine’ o els centenars de nens que formen part de la mateixa estructura real del Club, per tant, és evident que els mesos vinents seran complicats i amb esvorancs directes o induïts, però sens dubte que només el repte col·lectiu és garantia d’un demà millor.

L’aposta que serà possible per tots els implicats, i serà la base de la pinya, per retornar a uns èxits que ens han estat negats, en funció ‘d’interessos foscos’ que, en tot cas, poc tenen a veure amb l’esport i molt en la pressió de tercers, llunyans de la competència en si mateixa.

En cap cas, podem deixar de costat els que han estat els ‘dies d’il·lusió’ a tots els nivells que hem viscut recentment, i aquesta hauria de ser la nostra força, si realment desitgem un demà que ens mereixem i que ningú ens pot negar.

Ben aviat tornarem a la quotidianitat, amb resultats esportius de tota mena, bons o menys positius, però per damunt de tot, el que està per venir, s’ha de construir amb la unió de tots, des de les implicacions personals, com les econòmiques, per garantir novament moments com els viscuts, que no ens poden usurpar per molt que les qüestions alienes a la competició, segueixin intentant deixar-nos de costat, i el que és més greu, treure’ns una il·lusió que no té preu.

Ara, quan es produeixin noves esportives, de tots els colors, sempre ens quedarà la imatge del camp ple de gom a gom, amb una ciutat entregada al seu Club de referència i amb una ciutadania que el que vol és tornar on hauríem de ser, des de la lluita esportiva, com a referència de credibilitat, a la que no hauríem de renunciar de cap manera.