Recuperant projectes

Un dels debats permanents a la ciutat de Tarragona és –i sembla que això durarà– el de la seva relació amb el tren. Des d’un nou tractament de la façana marítima de la ciutat, fins a una nova –o noves– estacions. El POUM ara en formació apunta una proposta en aquest sentit, i seria bo conèixer més aportacions i dades que permetin fer un debat més ampli.

En aquest sentit, hi ha alguns condicionants que creiem que cal tenir en compte. Tres qüestions:

1. Sovint sentim queixes que l’estació del Camp és fora de la ciutat, que cal vehicle per arribar-hi, i això és cert. Però massa sovint oblidem que l’actual estació urbana de Tarragona també és així per a prop de la meitat de la població de la ciutat. Els viatgers de Sant Pere i Sant Pau, de Bonavista, de Torreforta, de Camp-clar o de Cala Romana o Boscos també necessiten d’un vehicle per accedir a l’estació. I potser els de Sant Salvador tenen més a mà l’estació del Camp, com els de la Móra tenen més a l’abast la d’Altafulla-Tamarit.

2. En un radi relativament reduït tenim les estacions urbanes actuals (Tarragona, Reus, Vila-seca, Cambrils...) més l’estació del Camp, i les previstes intermodal a Vila-seca i la de Bellisens, i hi haurà les corresponents a la xarxa del Tram Camp. Cada estació respon a una lògica i no pot servir per a tot. En aquest escenari, cal recordar que la immensa majoria dels desplaçaments des de l’estació de Tarragona són de mitja distància cap a Barcelona. Deixem, doncs, l’alta velocitat per al que li pertoca i centrem-nos en un bon servei pel que usem molt majoritàriament.

3. El territori canvia, i les infraestructures s’han d’adaptar a aquest canvi. La ciutat real que es configura a la part central del Camp de Tarragona, de naturalesa metropolitana, genera noves centralitats a partir d’una nova escala. Ignorar això seria pensar solucions velles a realitats noves.

A partir d’aquí, potser caldria plantejar-se el tema ferroviari de la ciutat de Tarragona –de la part central de la ciutat, caldria dir– en uns altres termes, més relacionats amb la façana marítima. Sobre això, però, també cal fer una observació: els problemes de la relació ciutat-façana marítima, en termes d’accessibilitat ciutadana a la costa, tenen, sens dubte, una part ferroviària, però també -i sobretot- una part física. El desnivell entre la primera línia de mar i bona part de la ciutat dificulta molt més aquesta relació que no pas el tren. I encara hi hauríem d’afegir -i agrair- la salvaguarda que el tren va suposar per a la Platja Llarga.

Així les coses, doncs, la pregunta hauria de ser: com millorem la relació de la ciutat amb la façana marítima i, a la vegada, millorem el servei ferroviari que la ciutat fa servir més?. Potser seria interessant repescar solucions proposades -i sembla que oblidades- que havien fet un esforç important de reflexió i de proposta. 

El 1990 i a instàncies del Port de Tarragona, aleshores presidit per Antoni Pujol -i amb una idea de complicitat positiva entre la ciutat i el Port- es va formular una proposta, obra de Ricard Pérdigo i Tomàs Rodríguez. La proposta suposava, a grans trets, el trasllat de l’estació al carrer del Mar, i el pas de les vies actuals, des d’aquesta nova estació inclosa fins més enllà de l’amfiteatre, en viaducte, i alliberar tota aquesta façana marítima i facilitar la permeabilitat de la ciutat cap al mar.

És viable, ara, aquesta solució? Ho era aleshores, en termes econòmics i de disponibilitat dels terrenys; potser ara ho és menys, i caldria refer-la en part. No es tracta, ara, de recuperar-la com si no haguessin passat més de trenta anys i moltes coses, però sí de situar el debat en termes de realisme, que no vol dir renunciar a res. Com deia el benvolgut Antoni Pujol, al pròleg de la publicació que se’n va fer:

«Es tracta que ens arribem a convèncer que no existeixen altres alternatives viables partint de les bases següents:

- Que no volem perdre l’avantatge social que representa tenir el ferrocarril en el centre del casc urbà.

- Que no pretenem fer urbanisme utòpic, per la frustració que provoca en el ciutadà.

- Que cal agrupar molts sectors socials i econòmics amb un Ajuntament que s’hagi abocat clarament davant la idea que pot transformar la Tarragona del final de segle.

- Que, al contrari, un municipi anant ‘sol amb la bandera’ amb una idea alternativa irrealitzable és una idea suïcida.»

Doncs això.