La guerra sostenible
Malgrat les dades de morts, ferits, perjudicats, etc., que dia a dia veiem als mitjans de comunicació, que fan que el tema bèl·lic sigui portada quotidiana, la realitat es que, agradi o no, ja hem assumit el tema com quelcom normal, en un exercici de cinisme compartit, que hem acceptat com un fet més, que veiem com consolidat i que forma part de la lògica de la nostra vida.
Si realment meditem, només un minut, podrem comprovar que no existeix la lògica de la guerra sota cap justificació, però l’evidència de la mateixa, s’ha convertit en un fet que ‘omple’ els noticiaris, però que ha deixat de ser una ‘variable d’influència’ sobre una ciutadania que assumeix el fet com una qüestió més del que passa en el seu entorn. Moltes són les veus que ‘criden’ davant de la massacre social que representa la situació d’enfrontament permanent en territoris que no són gaire lluny de la nostra realitat personal, però que podem veure com allunyats dels nostres interessos i de la nostra forma de convivència.
Hem vist, en recents campanyes electorals, com el tema ha estat cabdal per moltes formacions polítiques que han fet del debat dels enfrontaments un part important dels seus discursos, malauradament això no ha servit per gaudir d’uns suports electorals que, en cap cas, han tingut.
Si analitzem el tema des de l’objectivitat, podrem comprovar com sembla que s’ha donat un pas cap a una acceptació majoritària de la que aquests tipus de conflictes, en un exercici de ‘cinisme compartit’, és més, l’acceptació del problema, el que fa és que encara quedi més enquistat. També l’oblit del conflicte, sumat a la pròpia acceptació del mateix, ens transporta a un marc, on sembla que, cada cop més, la nostra societat, més egocentrista, no té cap preocupació pels disbarats d’aquesta lluita que veiem com un ‘espectacle televisiu’ més de la nostra quotidianitat.
Pensar que l’efecte ‘enfrontament’ llunyà, no ens afecta, és un greu error que, en si mateix, ens fa més dèbils des de qualsevol plantejament de futur social, però és que, a més, la situació exposada ve a ratificar la inexistència d’una ‘moral col·lectiva’ que podria ser un fre per un marc, on els actors, però sobretot els dirigents implicats, són fora de lloc, posicionant-nos en una evidència de perill imminent. Sembla evident que el tema té moltes variables i les solucions són, quant menys, polièdriques, amb interessos contraposats i amb sinergies desconegudes pel ‘gran públic’, ara bé, el que és inapel·lable és que la seva continuïtat ens posiciona en un lloc de precarietat absoluta, amb totes les seves variables, sent conscients que les solucions són difícils i que, a més, comportaran greus perjudicis pels implicats, però també per la globalitat que pot veure hipotecat el seu demà de manera definitiva.
Malgrat tot, no oblidem que, a més de les guerres properes, també existeixen altres enfrontaments que ‘no surten als mitjans’ i que, a ben segur, són tant dramàtics com el que ens hem acostumat a visionar, per tant, aquesta ‘sostenibilitat bèl·lica’ crec que mereixeria una reflexió mundial urgent, si no volem veure’ns abocats a una divisió, cada cop més evident, i on la immigració només constitueix un primer referent de la seva constatació.
Podem ‘autoamagar-nos’ de les realitats no assumibles, però el que no podem fer és eludir les seves conseqüències, a efectes d’exemple, quelcom pot pensar que el que succeirà, si finalment Europa es veu obligada a implicar-se directament a la guerra d’Ucraïna, què passarà amb els seus pressupostos públics?, i el que pot ser més greu, quin serà el cost en persones – conciutadans de l’opció armamentística?
Per tant, podem fer ‘sostenible’ la bel·ligència, assumint el model d’hostilitat entre països, però el que no podem és quedar-nos al marge de les conseqüències que això tindrà per la nostra evidència personal, on el peatge pot ser inassumible des de la visió actual però, a ben segur que ens transportarà a una precarietat inacabable.