Per Catalunya!

«Catalunya ha estat feta amb el talent i la creativitat dels catalans i de tots aquells que han vingut a Catalunya i que, amb el seu treball, han volgut fer de Catalunya el país on creixin els seus fills.» Sempre m’ha impressionat aquesta frase del discurs d’investidura d’un president de Catalunya. Crec que sintetitza a la perfecció la voluntat inclusiva del que ha estat el catalanisme social de tota la vida.

«Som un sol poble». Aquesta és la divisa que ha construït el país del que hem estat i estem, amb raó, tan orgullosos. Què crec que vol dir (al meu parer)? Que no hi ha catalans de primera o de segona, que no hi ha diferències ni exclusions en funció de la llengua, de l’origen, de la religió, etc.

En aquest sentit, vull destacar les paraules del president Tarradellas en tornar de l’exili: «quan els catalans i catalanes anem units som imparables, en canvi dividits i barallats perdem. Dividir Catalunya entre ‘bons’ i ‘dolents’ és la ruïna del país. La unitat civil del poble de Catalunya és sagrada.» Són paraules, repeteixo, de president. D’un magnífic president, com ho va ser Josep Tarradellas.

És el que sempre hem defensat els i les socialistes: no volem una política de fronts. Nosaltres sempre hem defensat una proposta transversal que busqui el prestigi i l’autoestima del país. Això és el que ara hem de recuperar entre tots i totes, sense exclusions ni vetos. I des del respecte a tots i cadascun dels quasi 8 milions de catalans i catalanes.

El que tenim molt clar és que no podem cometre l’error que, per exemple, ha comès el PP. Què creix el populisme i l’extrema dreta al conjunt d’Occident? Què fem? Solució (que han adoptat): apropiar-se i fer el discurs de l’extrema dreta. Gravíssim error polític: primer perquè naturalitzes els discursos de l’odi dels radicals hereus del feixisme i, segon, perquè per molt que vulguis exagerar sempre et quedaràs curt davant dels exabruptes de Vox o del senyor Alvise. I així li van les coses al senyor Feijoo...

«No ens agrada fer un discurs de la desesperança perquè de la desesperança no en traíem absolutament res.» Això és el que va dir la meva admirada Manuela de Madre quan va defensar l’Estatut de Catalunya al Congrés. I tenia tota la raó. Segueixo amb les seves pròpies paraules: «la política està per resoldre problemes. I la millor manera de resoldre problemes és acordar solucions amb el suport més ampli possible». Una veritat com un temple. Aquest és el camí real que hem de recórrer, entre tots i totes, perquè no hi ha cap altre.

Per tant, vull reafirmar quelcom que considero essencial: primer, totes les posicions democràtiques són legitimes. Segon, s’han de cercar acords amplis i transversals, amb el màxim consens possible, entre els considerats com a diferents. Tercer, cadascú ha de respectar a l’altre.

I aquí cal fer un esment especial. Es pot discrepar, no es pot estar d’acord amb una proposta concreta -només faltaria!-, però el que no es pot fer mai és insultar o amenaçar. Compte amb els intents de deshumanitzar als adversaris polítics! (error que els socialistes no hem comès mai però que sembla que alguns obliden sistemàticament). Aquesta és la via que ens porta al pedregar de l’enfrontament i que atien tots els radicals. Es pot ser molt dur però sempre des del respecte i aquest valor essencial democràtic no es pot perdre mai. En conseqüència, condemno els insults i les desqualificacions que aquests dies ataquen l’honorabilitat de militants d’ERC, com ho faria en el cas de qualsevol altre partit democràtic.

Ara tenim l’oportunitat d’avançar, tots i totes junts, com un sol poble. Estic convençut que aplicant un programa de Govern progressista i potenciant les polítiques socials Catalunya serà capaç de superar tots els sostres de vidre que ens vulguin imposar. Tenint en compte sempre, que les comarques tarragonines hem de ser actors essencials en aquesta Catalunya social. Com van dir, i van demostrar els presidents Macià i Companys, hem de ser capaços d’avançar sense deixar cap català a la cuneta, abandonat a la seva dissort.

Ara és, efectivament, l’hora. Fem-ho possible! Per Catalunya!