Feina i productivitat. Discussió oberta
En el repetit debat que es produeix sobre les hores treballades i la seva reducció, existeixen posicionaments de tota mena, si bé, el que realment sembla important, és poder debatre de manera conjunta de ‘jornada de treball i productivitat’, és a dir, si és possible que els dos conceptes siguin compatibles a l’hora de conquerir uns resultats en positiu.
No crec que sigui gaire encertat plantejar la discussió com un ‘conflicte de drets’ entre treballadors i empresaris, perquè, no oblidem, el problema és sí, a qui més pot afectar, és a milers de petites i mitjanes empreses, on la paraula ‘empresari’ té la connotació més aviat de ‘treballador emprenedor’, per tant, no estaria de més valorar la qüestió en funció d’aquesta variable com apartat per conservar i per seguir avançant cap a una ‘pau’ evident, si no manipulen els punts de vista, d’uns i altres, en funció de lectures polítiques, que pocs bons resultats ens donaran.
Tornant a la meva primera reflexió, crec que seria emblemàtic poder partir de la situació vigent, on sembla que ‘la baixa productivitat’ a casa nostra, és un fet evident, una altra cosa és experimentar vies realistes per superar el que esmento, en un exercici de buscar fórmules efectives en altres països, per trobar alternatives que, en tot cas, siguin ‘enteses’ per totes les parts implicades.
Ja sé que el que comento, té connotacions de tota mena, perquè entrem en l’equació molts punts de discussió que poden iniciar-se en el mateix salari que es percep, com en la manera de fer la feina, sense oblidar els condicionants singulars de cada cas en concret.
Recentment, hem pogut veure estudis variats que treballen el tema, i analitzen dades demoscòpiques al respecte, en una tasca de buscar respostes, en concret una anàlisi del conflicte publicat a Bèlgica, parla de manera concreta, que ‘on més treballadors a temps parcial doni feina una empresa, més alta és la seva productivitat i menors les baixes laborals per malaltia’; per tant, la seva lectura ens porta a concloure que aquest és un marc a valorar en la seva justa mesura, en cas que la seva implementació fos possible; però en tot cas, constitueix un punt de partida que no s’hauria de deixar de costat.
És cert que cada sector, i sobretot la dimensió de la iniciativa empresarial, són incidències vitals a l’hora de poder buscar respostes, ja que no és el mateix, el negoci de l’hostaleria, que el que fa manufactura però sembla imparable que la cosa exigeix un mínim fonament d’aplicació i la posterior execució en cada cas concret.
No pot ser de rebut continuar com ara a l’hora de parlar de drets i deures dels implicats, si no es fa una lectura objectiva de cada apartat empresarial; i tampoc crec que ens puguem permetre una suposada ‘lluita de classes’, en un tema que el que necessita són propostes on totes les parts han de dir la seva i s’han de buscar consensos mínims; no fer-ho és polititzar un apartat de la nostra convivència molt perillós, i on tothom pot tenir la seva part de raó, però on el conflicte és la garantia de negativitat compartida per tots, els que són part del problema però també de la solució. La imposició pot semblar la via fàcil, però no oblidem que el benestar no és monopoli de ningú.