Nou ordre global. Sobreviure al futur

Des dels opinadors professionals sembla que es vol introduir un nou concepte de debat, centrat en el futur de la nostra societat, cada cop més variable i polièdrica, on els interessos, les creences, els anhels i, sobretot, els drets d’uns i altres, es troben en un moment de col·lisió inapel·lable, davant d’un marc futur, molt difícil d’entendre, en funció d’uns paràmetres vigents que, a ben segur, es troben caducats, o són poc fiables per «llegir» un demà cada cop més alambinat i on el canvi és una realitat difícil de condicionar des de qualsevol vessant.

Per part de determinats líders d’opinió, es parla de l’arribada d’un «nou marc històric» diferent del que hem tingut els darrers 70 anys, amb posterioritat al final de la segona gran guerra, on es van fixar uns mínims de convivència global, avui superats per unes noves tecnològiques, nous interessos territorials, i sobretot, variables de referència com el propi accés a «tota informació» per quasi tot, el que, evidentment, comporta que les grans decisions no són fruit del consens dels líders puntuals, sinó de la lliure opinió d’una ciutadania mundial, que vol respostes en funció d’un desig personal inapel·lable i que es trasllada a lideratges atomitzats com mai s’havia vist.

No sé si el que ve, es quedarà en un pur «preajust» o arribarà més enllà, amb canvis insospitats, i el que sembla indiscutible amb noves potències polítiques i tecnològiques que volen la seva part de capacitat d’influir a la que no volen renunciar sota cap pressió. En el seu moment, la crisis sanitària, crec que va suposar un «primer toc d’atenció» sobre la igualtat de tots els habitants globals, en un punt on no es feien diferències respecte dels mons on passava la nostra vida, però amb posterioritat també conflictes bèl·lics propers ens posen en disposició d’opinar i buscar decidir sobre qüestions que abans ens podrien suposar llunyanes i fora del nostre àmbit d’influència.

Sembla evident, per tant, que la cosa no es limitava a qüestions «a maquillar» puntualment, sinó que la pròpia evidència dels fets ens transportarà a un nou «ordre global», on els que «manen» seran més que fins ara i on els suports reals, d’uns i altres, es fonamentaran més en el poder real pràctic que en els discursos ideològics que podrien ser fonamentals en la darrera època de canvis emblemàtics.

A ningú se li pot escapar que la nova situació ratificarà, sense cap rubor, governs democràtics i no democràtics, en un exercici de pragmatisme evident a l’hora de posar les bases de decisions de futur que, segurament, ens traslladaran a moments superats avui, però que es poden intuir. Què lluny queda aquella societat global, on el món es dividia en societat de drets i aquella on els deures eren l’única raó de ser per sobreviure a marcs polítics, que podien justificar tot el que succeïa i que eren imposats sense cap rubor; avui sembla que hem assumit l’evidència de què «els que no voten» també són legitimats per buscar la seva part del pastís de poder global, amenaçat sense complexos, que si no el tenen tots ens veurem condicionats en el nostre model de convivència i supervivència.

Moltes són «les carpetes de problemes obertes» des del vessant polític, amb l’aparició de populismes que tenen el seu suport electoral, fins als problemes de domini dels països capdavanters, amb anhels d’expansió territorial, però, sobretot, amb el desig, no amagat, per fixar conceptes i maneres de fer lluny de la nostra evidència quotidiana, encara avui.

Els reptes que se’ns presenten suposaran mutacions clau amb reptes de totes les vessants, des de l’opció política fins al marc econòmic; per tant, el que sembla és que la validesa d’aquell «ordre», avui ha passat a segon pla i son les discussions, fins i tot bèl·liques, les que s’imposaran i dictaran un nou marc de supervivència; en tot cas, les hegemonies podran variar i això serà el primer pas per «obrir» un nou marc mundial, al que haurem d’intentar comprendre si realment volem sobreviure al mateix o quedar-nos en purs «comparses» en un model on els equilibris seran diferents i l’estabilitat, entesa com és avui, serà una altra.

Inclús el propi desig, suposo que compartit, pels poders referencials, de fixar unes «regles mínimes», on la guerra sigui un recurs aparcat, serà difícil de marcar, especialment perquè es farà impossible «acontentar a tots», doncs evidències com una Xina que supera a EEUU com a gran líder global, voldrà fixar uns nous principis que no es limitaran al poder econòmic puntual, sinó que arribaran a variables com el pensament en sí mateix, amb una realitat digital a la que haurem de fixar uns límits avui més propers a la ciència ficció que a la pràctica compartida.

En definitiva, podem desitjar fórmules que ens puguin valer a la gran majoria, el problema és si això és una «utopia» o bé som capaços de fer un «articulat» que ens permeti «sobreviure al futur», sense oblidar una societat com la nostra, acostumada al «passotisme» en general i apostant pel «yoyisme» com fórmula de vida.