Consum imparable. Estalvi zero
El consum desbordat crec que és un fet evident al nostre model social vigent, és a dir, hem optat per l’excés de despesa com una manera de viure, on «la previsió», entesa com una formula de preparació per moments complicats, ha passat a millor vida; per tant, és una realitat inapel·lable que avui el que és emblemàtic és el consum, en sí mateix, encara que pugui ser irresponsable i excessiu per les nostres possibilitats, valorades en funció d’uns ingressos concrets.
S’ha assentat a la nostra societat un desig urgent per «tenir i gaudir», deixant de costat qualsevol altre valor que, en el seu moment, era l’objectiu de moltes famílies en l’instant de decidir com exhaurir els seus ingressos.
Tot el que esmento té dos fonaments vitals, per una part, una realitat acceptada, on el «demà és avui a la tarda» i, per tant, el nostre futur és ara directament, amb el que això porta com marc de desenvolupament familiar o personal; per altra banda, no oblidem la realitat d’una «societat fonamentalment de consum», on amb campanyes publicitàries indefinides «ens venen» que «això és el que toca».
És evident que el que comento està supeditat a una balança comuna, on el marc mediambiental es troba en permanent perill i on els recursos, cada cop són menys, per molt que ens puguin convèncer de que això no és així i que, en tot cas, els avanços tecnològics, ja trobaran les respostes que calguin en cada moment.
Una altra variable d’aquesta «despesa sense límits» és la inexistència «d’estalvis», entès com «assegurança de futur», avui podem constatar com la capacitat de reduir el nostre consum, ja no és, en cap cas, un objectiu a assolir, però es que a més, evidències compartides posen en evidència una facilitat per anar al crèdit fàcil, sense analitzar, en la majoria d’ocasions, ni el que paguen com cost d’interessos, ni el que això suposa en sí mateix; l’important, com deia, és «gaudir» sense importar-nos gaire com ens garantiran un nivell de vida fictici, «dopat» en funció d’unes evidències fora de la realitat i oblidant un apartat que ens retrobarà com és l’endeutament i la impossibilitat de fer front a les nostres obligacions financeres.
És constatable que aquesta «despesa ràpida» ens pot donar satisfaccions puntuals, però no estaria de més, també, valorar on ens porta la mateixa, més aviat que tard, si a més, no solament no estalviem, sinó que a més ens permetem «viure per sobre del nostre nivell de vida».
En tot aquest panorama, ens veiem, dia sí i dia també, atacats en el nostre marc de supervivència per viatges increïbles, restaurants impossibles, hotels paradisíacs, ofertes de tot tipus que ens venen una evidència fora de la lògica mínima, en un exercici de canviar-nos cap un esperit d’irrealitat compartida.
La compra impulsiva, com un fet consolidat, és una altra veritat poc condicionada i que ve a ser un punt més cap aquesta situació de ficció en la que estem assentats, i que no sé on trobarà els seus límits. Suposo que l’interès per aquest model, ve induït i ens col·loca en un món global on tot es ven, però on personalment som exclusivament peons de nosaltres mateixos, formant part d’un conglomerat imparable.
Suposo que per altra banda, és fa difícil veure on són els límits, doncs debatre al respecte també es fa difícil, doncs les discussions ens venen imposades per un continu tsunami de fets mundials imparables que el que fan és condicionar qualsevol sortida al respecte hauria de ser el primer pas per posar algun fre, que per molt que pensi, no veig ni crec que pugui suposar.