«En tren», la vergonya d’Erin Williams

Aquesta és la història d’una dona sense història perquè la seva es podria confondre amb la de milers, centenars de milers o milions de dones d’aquest tros de món que alguns anomenen Occident. Té, això sí, característiques que la fan única. La principal, que Erin Williams és escriptora i dibuixant i en aquest «En tren. Autobiografia de la vergonya» el que ens explica és la seva vida, una part de la seva vida. 

Un fragment de vida marcada, en el seu dia a dia, pels homes (la seva relació amb ells, que comença amb una violació i continua amb una colla d’homes patètics i reals), l’alcohol (l’alcoholisme com a dependència destructora de la persona que en pateix l’addició, ella mateixa) i la seva redempció a partir de la conversió en ama de la pròpia vida que és capaç de descriure com a escriptora-dibuixant i que canvia radicalment quan esdevé mare.

L’obra és, sense cap mena de dubte, una novel·la, però dibuixada, en un format que algú podria qualificar com a novel·la gràfica i no s’equivocaria. Jo, a banda que sigui dibuixant i utilitzi el dibuix per expressar-se, qualificaria l’autora com a novel·lista, tot i que aquí entraria en un debat que depassaria, ara, els límits d’aquest article.

En les pàgines d’«En tren», l’Erin construeix una història sempre explicada en primera persona, la qual cosa dota el relat d’una cruesa a voltes esfereïdora alhora que genera empatia en el lector i crea vivacitat en la narració. Llegint-la sabem perfectament que el que ens conta Williams no és només real sinó que li ha passat a ella. 

Per aconseguir-ho, aquesta primera persona utilitza un llenguatge viu, carregat de detalls propers i sense caure en cap moment en un la temptació de recórrer a una narradora que, en tercera persona, li facilitaria el relat d’algunes de les seves vivències però, alhora, ens allunyaria com a lectors del que ens explica.

El fresc de personatges, situacions, converses, mirades, no mirades i viatges en tren o pensaments de l’autora és veritablement impressionant i situa l’obra en la contemporaneïtat, ara mateix, amb un permanent ús de les xarxes i les seves possibilitats fins més enllà d’on alguns ens hem arribat a plantejat. 

De fet, la vida de l’autora cavalca entre la seva feina, a què acudeix en tren, les seves relacions, aconseguides en la majoria de casos a través d’aquestes xarxes, i l’alcohol, que esdevé desinhibidor, superador de la vergonya i vergonyós alhora, però sobretot destructor, fins a provocar-li una dependència extrema.

I enmig de tot això la vergonya, una vergonya que porta incorporat el subtítol però n’és tema principal. Perquè el tema de la vergonya esdevé central en cada una dels subtemes que he mencionat abans. És aquest el sentiment que l’Erin Williams té cada cop que fa quelcom en què se sent jutjada, no valorada, controlada, utilitzada, violada... 

Una vergonya que parteix del sentiment de culpa i dels judicis dels altres davant la seva pròpia vida i que només es veu superada, en part, quan l’autora esdevé ama d’aquesta, almenys en dos dels aspectes que li l’havien negat: la seva relació amb els homes i la dependència de l’alcohol.

Un llibre publicat per Godall Edicions, que amplia així la seva col·lecció Gargot, en què s’uneix la literatura amb l’art gràfic i que fins ara incloïa les magnífiques cròniques sobre la Rússia actual de la Victoria Lomasko. «En tren» ha estat traduïda per Marta Nin i és, en definitiva, tant per la seva estètica com pel seu fons, una obra realment especial ja que amb la seva història l’Erin construeix una radiografia de les relacions humanes del segle XXI que alhora que crua és profundament real.