A Tarragona no sap ploure

Vaig llegir que l’Ajuntament ha desestimat el projecte aprovat per la Generalitat de rehabilitar el terreny de l’antic Hostal del Sol destinant-lo a zona verda com a mirador del mar i benestar social més lúcid. D’entrada em sembla atorgar-li l’extremunció. 

No vull pensar que l’Ajuntament pensa destinar la inversió a altres propostes de benestar perquè aquesta era de l’anterior alcalde. Però home, si us gasteu 2,5 milions en la gespa de vuit camps de futbol, que malgrat que es tracta d’un altre tipus de zona verda i que em sembla bé, per un pessic més no hauria causat cap angúnia inversora fer aquesta zona verda.

No puc negar-li, senyor alcalde, que cal tenir idees que flueixin amb brillantor. Ara vull dir-li que, com sia que té atapeït d’omnipresència i presidència socialista a tot arreu (l’Ajuntament, Diputació, Generalitat i Estat), heu de ser egoista i aprofitar-ho per a Tarragona, que no ha rebut fins ara prou atenció i que es mereix i li cal una sobredosi d’inversions. 

Us dic que ho teniu més clar què jo mateix fa anys, essent regidor de l’oposició i pensant primer en Tarragona vaig ser capaç d’articular propostes a l’alcalde Recasens –militant socialista el 1978 i provinent del Nosaltres Sols grup independentista el 1934– que foren acceptades per a la ciutat. Recordant això m’atreveixo a flirtejar amb el pecat de demanar-vos d’avenir-se a una ampliació de zona verda que la ciutat agrairia: Es tracta del prolongament del Parc de Saavedra, ajuntant-lo amb el Camp de Mart per sobre de l’avinguda de Catalunya. 

Per què, que fa aquest començament de l’avinguda des del Portal del Roser fins a l’altura de Maria Cristina? Doncs no res, ara és com un bocí d’autopista inútil. Es tractaria tot d’un plegat de convertir-la en zona verda fins a l’altura del Passatge Oviedo i tant de bo afegint-li un parc infantil. Algú diria que ara és parada d’autobusos... Doncs que s’aturin una mica més avall i els turistes caminin una mica més.

He parlat de ‘zona verda’ i com el terme té un determinant abast segons per a qui, per no crear susceptibilitats, aclariré que per a mi aquest nomenament significa el model d’espai públic, com el carrer Canyelles actual i part del carrer Ixart, la mateixa cromàtica del Camp de Mart i els altres parcs, on pot passejar la gent, que contingui bancs per a seure i on no circulen camions, cotxes, motos i patinets. I per als incrèduls ensenyaré només la poteta denominant zona verda les platges.

Les coques de la Rambla també ho són, i els parterres amb els arbres i la gespa, que és zona verda, però d’altra mena. Ací i ara, primer de tot cal dir que Tarragona és de mena seca i eixuta. Tots sabem que no sap ploure i estem acostumats que la quantitat de pluja de l’any ens la fot de cop als voltants de Sant Magí o Santa Tecla. Per això la gespa dels parterres de la Rambla és molt difícil de mantenir i és prohibit xafar-la i passejar-hi gossos que s’hi pixen i defequen. Quan ho veig em resulta penós. 

Com l’any passat –a vegades és molt difícil que no t’hi enganxis– quan amb molta suavitat els hi deia als passejadors de gos petit que és prohibit. Però tot era debades, ni em miraven, amb un posat com si no sabia de què li parlaven. Als de gos gran ni de bon tros tinc la gosadia de dir-los res.

També, per fugir d’estudi, vaig sentir-me que dels estudiants no volia dir-ne res quan a l’hora del pati surten de les Teresianes i xerrant travessen vorera, voravia, parterre, gespa i coca tot justament a la vora de l’avís de prohibició, i ho fan sense que a cap li passés pel magí la idea de travessar pel pas de vianants, o bé seuen al respatller dels bancs de la Rambla. Penso que tots hem sigut joves, i la majoria d’edat s’assoleix remuntant aquests continguts jovenívols.

Per a finalitzar de tot aquest text cal afegir-hi que si els que manen tenen o no ganes de fer-me cas i creuen que es pot endreçar la ciutat amb ell, encara tinc un cúmul de propòsits i despropòsits passant d’un indret a un altre i els descriuré. Si van cap al calaix de ‘vindran temps millors’ continuaré amb l’endimoniada paradoxa de cal·ligrafiar-los.