Diari Més

Creat:

Actualitzat:

Hi ha una veritat profunda i dolorosa que tots, tard o d’hora, arribem a comprendre: la mort no arriba quan algú deixa de respirar, sinó quan el seu record s’esvaeix en la memòria dels qui l’estimen. Només moren els que s’obliden. Aquells que recordem amb tendresa, amb somriures entre llàgrimes, amb el cor ple de la seva essència, mai no marxen del tot. Es queden amb nosaltres, invisibles però presents, com companys d’un viatge que, tot i que ells hagin baixat a la seva parada, continuen a la nostra vora.

Les persones que han marxat físicament, d’alguna manera, segueixen compartint aquest trajecte amb nosaltres. Com en un autocar, on alguns passatgers pugen i altres baixen, hi ha rostres que mai no oblidem, converses que segueixen ressonant en la nostra ment, moments compartits que mai perden força. Hi ha aquelles persones que, malgrat que ja no hi siguin, ens acompanyen cada dia. Estan en les decisions que prenem, en les paraules que diem, en les llums i ombres que il·luminen el nostre camí.

Ens han ensenyat a viure, a estimar, a ser qui som. Potser ja no podem trucar-los, potser els seus braços no ens poden oferir una abraçada, però el seu llegat es manté viu, palpitant en la memòria de cadascú de nosaltres. Els recordem en els petits detalls quotidians: en una frase que acostumaven a dir, en una cançó que cantàvem junts, en el so de la seva rialla que encara ressona en algun racó de la nostra ànima. I, en cada record, en cada instant compartit, ells segueixen vivint.

A vegades, ens sembla que tan sols han baixat del bus una estona. Els cerquem en el paisatge, entre la gent, com si en qualsevol moment poguessin tornar a seure al nostre costat. Els dies especials, aquells en què sentim més que mai la seva absència, ens atrevim a imaginar que simplement no han pogut venir perquè estaven ocupats en algun lloc llunyà o que potser arribaran més tard. 

Però dins nostre, sabem que hi són, que no s’han anat del tot. Cada vegada que tanquem els ulls i evoquem aquells moments compartits, aquells somriures que mai oblidarem, els sentim amb nosaltres, com si continuessin formant part de la nostra vida. En realitat, no han marxat. La seva presència es manifesta en la manera com ens han marcat, en els valors que ens van transmetre, en les experiències viscudes plegats. 

Ells són part de qui som avui, com un fil invisible que uneix els nostres cors malgrat la distància. Hi ha persones que ens fan millors, que ens ensenyen a viure plenament, i aquest regal no desapareix mai. Quan algú ens toca l’ànima d’aquesta manera, la seva essència es queda amb nosaltres, com una llum que ens guia, fins i tot en els moments més foscos.

Algunes pèrdues són tan profundes que mai les superem del tot. Caminem amb el pes d’aquella absència, però al mateix temps ens adonem que aquell pes és també un regal: el de l’amor que vam compartir, el de la connexió que, malgrat tot, continua viva. No és tristesa, és nostàlgia. És l’eco de les seves paraules que encara ens ressonen al cor, el somriure que ens tornen des de l’altra banda de la vida.

Hi ha gent que mai desapareix del tot perquè hem après a veure’ls en tot allò que ens envolta. En els paisatges que recorrem, en les olors familiars, en les coses senzilles que ens recorden a ells. Quan ens asseiem en un lloc que solíem compartir, quan parlem d’ells amb algú altre, els seus records s’enforteixen. Ells viuen en nosaltres, en les nostres accions, en els nostres pensaments, en les històries que explicarem als altres.

El viatge continua, sí, però no el fem sols. Els qui ja no hi són ens segueixen acompanyant. Potser no ho veiem amb els ulls, però el cor ho sap. Cada vegada que tanquem els ulls i pensem en ells, que expliquem una anècdota, que somriem recordant alguna cosa que van dir, els fem reviure una mica més. Només moren els que oblidem, i nosaltres, mai no els oblidarem.

Perquè l’amor que deixem enrere no desapareix mai. Creix, es transforma, i ens fa ser millors persones. Així que, encara que el bus segueixi el seu camí, i molts dels que estimem hagin baixat a la seva parada, ells continuen viatjant amb nosaltres, invisibles, però tan reals com la llum que brilla en el nostre record.

tracking