Opinió
Britànics a Tarragona
Realment, la tasca que fan els amics de «Bigotis de Pica» acollint mixos és ben curiosa. Fins i tot recuperaren una gateta que s’havia perdut i per la qual cosa hi havia una nena que feia tres dies que plorava per això. No m’estranyà, perquè els mixos es fan estimar i aporten als humans un punt d’estabilitat. Ho poden comprovar si n’adopten un escrivint a bigotisdepica@gmail.com
L’altre dia vaig entrar a la meva biblioteca, «okupada» permanentment per Mixeta, Boni i Kedi. Les dues primeres estaven tractant d’ensenyar a la Kedi a miolar en anglès. «Com va això? ‒vaig preguntar‒ Aviat podrà parlar amb mixos britànics?». «Amb una mica de paciència, sí», respongué Kedi. «Això està molt bé ‒vaig aprovar un servidor‒. Per cert, sabíeu que he conegut a Tarragona uns quants britànics que han influït al devenir de la nostra ciutat?.
«–No estaràs parlant de turistes o de creueristes, oi?», feu amb miol sorneguer Boni.
«–No, no... Parlo d’influència cultural!», vaig afanyar-me a aclarir.
«–Ah, sí?» –miolaren a l’uníson les tres gatetes.
«–I tant! –vaig exclamar– I dos d’ells, sortosament, encara estan entre nosaltres.
«–I qui són?»
«–Començaré per l’Elspeth Glenn, que fa uns anys que va morir. Era una aquarel·lista extraordinària, una paisatgista excepcional, d’una delicadesa exquisida. Va formar part del grup que s’anomenà «Els aquarel·listes de Catalunya», que eren ella, el barceloní establert a Tarragona Guillem Fresquet, el reusenc Ceferí Olivé i el tarragoní Joan Baptista Plana, a qui la ciutat va dedicar un carrer amb tota justícia.
«–I els altres dos?
«–Un és en John López.»
«–Molt britànic em sembla aquest cognom! miolà, divertida, Boni.
«–Resulta que John López és oriünd de Gibraltar. D’aquí el seu cognom. És tinent coronel del Cos d’Operacions Especials de l’Exèrcit britànic i, no us ho perdeu, fou assessor militar de la Sra. Margaret Thatcher, quan aquesta fou primera ministra. Tarragona li hauria de fer un monument només per les donacions que ha fet. Us puc ben dir que si la nostra ciutat pot gaudir d’un magnífic Museu Bíblic (el que dirigeix el Dr. Andreu Muñoz) és per la gran quantitat de peces de tota mena que ha recollit a diferents indrets del Regne Unit i n’ha fet obsequi a aquesta institució local. Des de monedes fins a llibres, passant pels objectes més diversos.
«–I el tercer?», preguntà, encuriosida, Mixeta.
«–Aquest el coneixeu molt bé, perquè heu llegit els seus llibres Antes morir que rendirse. Testimonios británicos en el asedio de Tarragona en 1811 i Tarragona 1813.
«–Estás parlant d’Adam Gerard Quigley, que aquest sí que té un nom i un cognom ben britànics!»
«–Com que és de Londres –intervingué Boni–, però em sembla que poc anglès hauràs parlat amb tots tres...»
– Tens raó, perquè (coneixia l’Elspeth) i coneixen els dos idiomes oficials d’aquests verals. De Mr. Quigley voldria dir que les seves obres aporten una visió realment nova dels dos setges que va patir Tarragona durant la Guerra del Francès. Gosaria dir que, junt amb les obres de Josep Maria Recasens i Joan Salvat i Bové, és el més original que s’ha escrit sobre el setge en el segle XX, utilitzant fonts absolutament inèdites.
I aquí es va acabar la conversa, perquè totes tres anaren a repassar els llibres abans esmentats a la meva, vull dir «seva», biblioteca.