Diners públics (II)

Seguint amb la meva argumentació pel que fa als ‘diners de tots’, crec que no es pot deixar de costat el que suposa la seva implementació, via uns pressupostos públics que suposen la base d’execució de les polítiques dels diferents governs, en funció dels seus programes electorals i la concreció de tot això en els apartats d’‘ingrés i despesa’. 

Ja sé que el tema pot resultar feixuc i difícil de valorar, ara bé, no oblidem que la Llei Pressupostària comporta, en cada cas, el text legal més important d’una legislatura i, per tant, el seu debat hauria de constituir una aposta àmplia i transparent perquè la ciutadania fos conscient de com s’esmercen els seus esforços econòmics particulars a l’hora del pagament d’impostos.

Malauradament, l’evident importància de la discussió pressupostària, la realitat és que poc arriba a la gent, quedant-se tot en grans ‘discursos’ limitats a una aportació ideològica per damunt del fons real que és la individualització de la despesa en general; ens quedem en els missatges generalitzats, sense entrar en el fons d’una qüestió que hauria de ser fonamental.

Poc es parla en la discussió econòmica de temes importants com les diferents partides que componen la base pressupostària, aparcant la rellevància del que es parla en punts purament anecdòtics sense cap pes real en els ‘números’ que suposen la mateixa despesa en si mateix.

És cert que hem sentit parlar de ‘dèficit’, d’‘endeutament’ o d’‘equilibri pressupostari’, per assentar conceptes repetitius, però poc s’aprofundeix en la definició de cada opció referida, malgrat tot, el que és evident és que, depenent de com s’aprovin i com s’executin, el que s’executa incideix directament en el nostre futur, però també, de manera definitiva en el nostre present.

No oblidem que una mala gestió pressupostària, amb un exemple emblemàtic com és l’execució d’aquest, suposa l’incompliment flagrant de l’acordat, és a dir, se’ns ‘venen’ determinades inversions que després no es porten a terme, per voluntat política, per incompetència o per manca de liquiditat, per tant, no estem parlant de quelcom llunyà, sinó que, ben segur, ens afectarà més directament del que podríem sospitar, per tant, tot el que fa referència als ingressos i despeses públiques hauria de ser referència obligada, no solament en el debat parlamentari, sinó també en la discussió social, com a referència obligada a una possible capacitat, o no, de gestió quelcom emblemàtica i vital.

Davant el que exposo, podem seguir com fins ara, pensant que la discussió que refereixo és una tema que ens supera i que deixem en mans d’uns dirigents que ‘fan el que creuen’ en un exercici d’irresponsabilitat, sense donar comptes a ningú.

Si baixem el tema més evident, si analitzem els pressupostos de molts dels nostres petits Ajuntaments, veurem partides de personal inassumibles i reduccions dràstiques d’execucions inversores, en un exercici de desequilibris inassumibles, però que acceptem com un fet inamovible i intocable, però que hauria de merèixer un debat obert i amb garanties; en tot cas, aquest només és un mínim exemple a visualitzar, doncs si fóssim capaços de valorar els grans números dels pressupostos de les institucions, amb més pes, la cosa encara pot ser més ‘escandalosa’, amb despeses fonamentades en el clientelisme polític de manera massa majoritària.

Per acabar, tampoc oblidem quan parlem dels diners de tots, el que fa referència a ‘l’endeutament’, és a dir, quan les administracions es veuen obligades a buscar ingressos per fer front a unes despeses que no es paguen amb el que rep via impostos, és a dir, el desequilibri que suposa gastar més del que s’ingressa; però aquest és un altre punt a tractar un altre dia.