Aprendre a desaprende

Hi ha una bellesa en la repetició, en allò que fem de la mateixa manera any rere any. Les tradicions ens donen arrels, ens recorden d’on venim, qui som i qui volem ser. Hi ha un cert consol en saber que algunes coses no canvien, que ens podem aferrar a aquestes rutines i costums perquè ens han portat fins aquí, perquè han funcionat. Però, què passa quan el món canvia i ens demana un canvi a nosaltres? Què passa quan fer les coses d’una altra manera, tot i el respecte a les nostres tradicions, podria fer-nos volar més alt?

Aprendre a desaprendre no significa oblidar o trencar amb allò que estimem. Desaprendre és una acció conscient d’obrir els ulls a noves formes de fer, de veure més enllà de l’hàbit i abraçar la possibilitat que, malgrat que una cosa hagi funcionat sempre, potser hi ha una manera encara millor de fer-la. I, al final, no és aquesta la veritable essència del creixement? Adaptar-nos, evolucionar i, al mateix temps, mantenir viu allò que ens fa sentir arrelats.

Ens aferrem a la seguretat del que coneixem perquè ens ha funcionat, perquè ens ha donat moments de felicitat i ens ha fet sentir competents. Els temps canvien, les circumstàncies evolucionen, i ens trobem en la cruïlla entre el que sempre hem fet i el que podríem fer. En aquest punt, apareix una por profunda i comprensible: si ho faig diferent, perdré el que he guanyat fins ara?

No, no és una qüestió de perdre. De fet, es tracta de guanyar més, no en termes materials, sinó de creixement personal i professional. Desaprendre no és esborrar ni eliminar, sinó reconèixer que la nostra manera de fer les coses, per molt bona que hagi estat, no és necessàriament l’única. 

I aquest reconeixement requereix una valentia extraordinària: la valentia d’acceptar que potser ens hem estat limitant sense adonar-nos-en. Imaginem-nos un pagès que ha treballat la terra amb les mateixes eines que el seu pare i el seu avi abans que ell. Ha collit bones fruites, ha sentit l’orgull de veure el seu camp ple de vida. Però, què passa quan descobreix una nova tècnica que podria duplicar la seva collita? Deixa d’estimar la terra? No. Deixa de respectar la forma com ho feien els seus avantpassats? Tampoc. 

El que fa és honrar-los de la millor manera possible: aprofitar tot el que ha après i, alhora, ser prou humil per admetre que potser hi ha una manera de fer-ho millor, sense perdre mai de vista les seves arrels. Aquesta lliçó de vida la vaig aprendre sota l’estrella que m’ha guiat durant molts anys. Durant la meva etapa professional, en aquell lloc tan especial, vaig haver de desaprendre, adaptar-me als nous temps i fer-ho sense oblidar el que sempre havíem fet. 

Els nostres clients ens demanen cada dia més, amb raó. El món es mou ràpid, i nosaltres vam entendre que, per seguir al seu costat i donar-los el millor de nosaltres, havíem d’adaptar-nos, deixar enrere les maneres d’ahir i abraçar les de demà. Sense perdre mai el nord, vam aprendre a escoltar el que el client realment necessitava, i així vam créixer, junts. El secret no va ser mantenir-nos inalterables, sino saber canviar, desaprendre, i oferir sempre una versió millorada de nosaltres mateixos.

El canvi costa, ens pesa, i és natural que així sigui. Però aquest mateix canvi, quan l’abracem amb el cor obert, pot portar-nos a llocs que mai hauríem imaginat. I, potser, allò que sempre hem fet, d’aquella mateixa manera, ha estat bé, però no ens ha donat el millor que podríem aconseguir. És aquí on la màgia de desaprendre cobra tot el seu significat.

És aquí on descobrim que hi ha un món ple de noves possibilitats esperant-nos, un món que ens demana que el mirem amb ulls nous, sense perdre mai de vista d’on venim. I així, entre la por i la incertesa, aprenem a desaprendre. Ens fem més valents, més flexibles i, sobretot, més autèntics. Les tradicions no moren, es transformen, i nosaltres, amb elles, esdevenim una versió millorada de nosaltres mateixos.