Migracions: ‘efecte crida’
Dins el context de l’actual fenomen de la immigració, amb la miríada de causes i conseqüències, una matèria que sorgeix de tant en tant és l’anomenat «efecte crida»: aquelles declaracions i activitats per part d’agents, persones, polítics que semblen animar als immigrants potencials a venir a la nostra terra.
La mateixa idea de que hi ha una terra que és «nostra» pot ser objecte de controvèrsia. La terra que ocupem només és nostra perquè l’ocupem. Potser de fa temps. I és la terra dels que ens van precedir, dels que ara hi estan enterrats. Això és, però, una convenció. Per molts avantpassats que puguem recordar, hi ha un moment que es perden en el relat històric. Seran vuit cognoms catalans, fins i tot setze o trenta-dos en alguns casos molt concrets, però, als segles de la història, trenta-dues generacions no arriben als romans. Sabem que la nostra és una terra de pas. De gents i cultures que ens han ocupat i, també, enriquit. I així continuarà sent. No sempre els hem convidat a venir, però els fenòmens migratoris formen part de la història des de quan no era ni història.
El fenomen migratori més recent, el que s’ha iniciat a penes fa trenta anys, al voltant del tomb de segle, no li cal cap «efecte crida». Si de cas, la nostra situació actual, econòmica i social, ha estat una crida quan la demanda de mà d’obra l’ha fet necessària. Per conrear flors al Maresme, collir fruites a Lleida, per construir carreteres i altres grans obres. L’onada anterior, als anys 60, va ser la construcció de la Universitat laboral. Mirant enrere sembla mentida que unes instal·lacions acadèmiques, que ara s’han fet petites, precisaren tanta mà d’obra. Les tècniques constructives i la maquinària ara ho farien estrany i redundant. Sembla com que quan s’acusa a algú de generar un «efecte crida» no és més que un intent de personalitzar un fenomen demogràfic que no precisa estímuls.
A l’Àfrica hi ha 1000 milions de persones. Als països americans que generen emigració: Colòmbia, Equador, Veneçuela, Argentina hi ha uns 150 milions més. No cal cridar-los. Economies pobres, manca de perspectives, guerres, injustícies, manca de drets, malalties sense recursos assistencials ja s’encarreguen d’estimular l’emigració. La televisió o els telèfons mòbils que té gairebé tothom mostren la realitat dels països rics. El sorprenent és que no hi hagi milions trucant a la porta. Les tanques de Melilla o Ceuta contenen una minúscula part dels immigrants. Els «cayucos» de Canàries, també.
L’existència de mars i oceans no és prou per detenir una onada que ben bé podria ser un tsunami. Però és que, a més, els necessitem. Els economistes parlen de què Europa necessita 250 milions de noves persones per mantenir les condicions de vida, de producció, de pagament de pensions en els pròxims trenta anys.
No hi ha «efecte crida». Potser el que caldria fora un «efecte demanda» ordenat. Qui cregui que invertint en el desenvolupament dels països generadors d’emigrants aturarà els moviments migratoris no ha fet bé els comptes. Calen molts anys per a desenvolupar un país on no hi ha infraestructures ni físiques ni culturals. Hi ha tanta diferència de volums poblacionals que la pressió salta totes les barreres.
El que cal és una bona política d’acollida i integració. De moment encara no s’ha trobat. Aquí no. I a França sembla que tampoc. Mentrestant es generaran conflictes.
Hi ha molta feina per fer.