La immigració global

La Fa unes setmanes, s’ha publicat que el tema ‘migratori’ és el primer índex de preocupació per la gent, segons les enquestes demoscòpiques al respecte, per tant, la seva rellevància suposa que és un punt obert de discussió, on les diferents opinions són una evidència inapel·lable.

Si realment fem una lectura simplificada del que suposa, la veritat és que estem davant d’un fenomen transnacional, amb diferents actors, però amb conseqüències similars a l’hora de valorar els conflictes que comporta i la necessitat de buscar una regulació eficaç, amb respecte especial pels que arriben.

Des d’una visió global, la situació és repetitiva, no solament a Europa, principal receptora de la gent d’Àfrica, sinó també a Amèrica, respecte a la rebuda de nouvinguts al Nord; però també a Àsia, amb lectures menys mediàtiques, però amb fluxos de persones dels països menys afavorits cap a altres on moltes vegades només tenen la condició de ‘semiesclaus’, amb tot el que això comporta; per tant, l’efecte en si mateix és mundial, malgrat les lectures singulars en cada cas.

Tampoc podem oblidar que la realitat té diferents lectures, sigui en els models democràtics o d’altres, però especialment on encara es gaudeix de llibertat i democràcia, la cosa s’ha convertit en un argument polític, amb el que forma part de la discussió ‘governs i oposicions’, i on les valoracions són molt esbiaixades, i on tots tenen la seva part de raó i els seus seguidors que es concreten en ‘vots electorals’.

Malauradament, si ens centrem a Europa, el problema, fins i tot, divideix perillosament a la societat, en un marc molt perillós si a més això suposa el condicionament de resultats, sense valorar altres variables de la mateixa gestió política.

De totes maneres, el que sembla evident, és que es parla molt de les raons de la fugida de la gent dels seus països, com una alternativa única per tenir un futur, es critiquen les màfies que fan negoci d’aquestes fugides, i es posa en dubte la capacitat dels governs dels països emissors, sense cap capacitat de resposta per frenar la sortida, en funció d’una suposada millora per aquells països; és a dir, es parla del problema en origen, es critica la forma d’execució, però es deixa de costat la trobada de vies de reinserció, que ni són ni se les espera.

És evident que ‘l’arribada’ no té garanties de res, perquè la majoria de governs no tenen resposta consensuada al respecte, així, es pregona la necessitat de rebre, però res es diu sobre el que es farà pel seu assentament; ens autoenganyen pensant que és la mateixa societat, en si mateixa, qui cuidarà d’assumir el problema i buscar solucions. Que poc es parla dels límits de tot això i fins on es podrà assumir el problema, quedant-nos en els grans titulars mediàtics, però sense concretar res amb garanties.

Tornant a la ‘mundialització’ del fenomen migratori, i si anem a la comparació d’altres respostes al respecte, poques són les resolucions, quedant-nos en un model sense retorn, però que cada cop es fa més difícil de conduir cap a objectius d’integració que haurien de ser fonamentals.

Ens podem quedar en els discursos del ‘bonisme’, en la seva més amplia interpretació, però no estaria de més baixar a la realitat dels ‘números econòmics’, per fixar una estratègia de futur possible.

No oblidem que els que venen tenen nom i cognoms, i una història personal i un convenciment de què venen per millorar el seu posicionament, si realment la nostra actuació es limita a l’‘acollida’, més aviat que tard, sorgirà una “frustració” que crec no seria aconsellable per a ningú.

Segurament, quelcom pot pensar que és factible reconduir el problema des de la unilateralitat d’uns governs, més o menys forts, però el que si estic convençut és que això no tindrà una solució possible, via la integració real, si no existeix un compromís de les opcions polítiques majoritàries, a l’hora de fixar el tema des del possibilisme objectiu i amb una valoració de tots els serrells que conformen el marc en el seu moment actual, no oblidem l’apartat dels costos i els límits que, agradi o no, existeixen. No són acceptables ‘missatges’ fora de la realitat, on es parla de grans números de futur, oblidant que el problema és avui i ara, i el que es necessita és buscar decisions efectives.

Soc conscient que el que esmento és complicat i difícil de regular, però continuar en l’actual situació és un camí que ens pot portar a la presa de decisions, a curt termini, on la urgència comportarà fer el que no toca, davant un marc que ens supera a tots els nivells. Decisions dràstiques, a més, no són garantia de res i, en tot cas, ens ubicaran en una incomprensió i divisió social, preludi de ‘controls’, avui insospitats per tothom.