Reinhabilitar

«Si no volem haver-lo de tornar a escriure, o llegir, d’aquí a cinc anys més, ja cal que ens hi posem de debò». Aquesta frase premonitòria tancava la meva columna d’ara fa exactament quatre anys, dia per dia. Era el segon cop que el verb inhabilitar sortia a la palestra d’aquesta secció, i es referia concretament a la inhabilitació dels càrrecs (els empresonats) decretada pel tribunal ultranacionalista de sempre. 

No ha calgut esperar els cinc anys que separaven aquella condemna de la precedent, la del president Mas, que havia donat peu a la primera aparició d’aquest verb als Rodalmots. Ara és la ratificació que aquell mateix jutge ultranacionalista ha dictat en relació amb Oriol Junqueras, saltant-se ni més ni menys que la llei d’amnistia. L’important, tanmateix, és la part final: ja cal que ens hi posem de debò. Com que en aquesta secció es parla de llengua, us estalviaré el sermonet on resumiria per què, al meu entendre, això no passarà mai, i creieu-me que ho dic ben convençut perquè disposo d’un camp de proves de gran fiabilitat, que és la submissió lingüística: si a l’hora de lluitar per la llengua, de fer una cosa tan senzilla com no passar-se al castellà, som tan porucs i incapaços, quan el màxim que ens pot passar és una esgarrinxada dialèctica, o en el pitjor dels casos perdre un client, imagineu-vos quan es tracta d’una acció política que sí que pot tenir conseqüències judicials. En fi, anem a la filologia.

Hàbil, dèiem aquell dia, és derivat d’haver, per tant, inhabilitar és ‘no haver’, o sigui, ‘deixar de tenir’; en conseqüència, vol dir ‘furtar, robar’. Som davant d’un Estat que recorre al robatori perquè no pot fer ús de la força bruta. Però alerta: en bona lògica inhàbil seria ‘el que no té’, car la cosa de què ha estat desposseït li ha estat furtada. Tots sabem què ens ha estat furtat i quant de temps fa; i també sabem quant de temps fa que fem el ploricó i denunciem que ens han robat. A hores d’ara, qualsevol amb un mínim de seny hauria entès que denunciar certes coses en certes instàncies és del tot inútil, si no contraproduent: qui diu els tribunals espanyols diu els europeus. Posar-s’hi de debò, doncs, hauria de voler dir assumir d’una vegada aquesta idea i canviar d’estratègia: deixar de fer el ploricó i passar a l’atac. Allò que en el combat lingüístic quotidià implica mantenir la llengua (per als més ambiciosos, forçar l’interlocutor a canviar ell), en el polític vol dir plantar cara i fer-se respectar. Tornar a ser hàbils. Perquè les habilitats o bé es tenen o bé s’adquireixen, però certament no te les pot donar ningú de fora estant.