Prioritats

És cert que determinats temes socials són vitals i la seva solució només serà producte d’una feina treballada, en totes les variables que l’afectin i, sobretot, fruit d’escoltar als implicats directes o aliens, malauradament qüestions com la immigració, les guerres que ens envolten, la seguretat o, fins i tot la sanitat, comporten una sèrie d’actuacions difícils, on els interlocutors són molt variats i els responsables també molt diversificats.

Malgrat l’anterior, la realitat és que altres temes sí que tenen respostes més properes, així, el tema de l’atur, amb un nivell insostenible, on la temporalitat es va imposant, però també l’evidència d’una baixa productivitat o la caiguda d’inversió R+D+I, són fets objectius i repetitius; sense oblidar la hiperregularització, amb una burocràcia acaparadora i un intervencionisme sense límits; per tant, tocaria abordar tot això des de la imparcialitat de la gestió i també escoltar a tots els implicats.

Pel que fa a l’habitatge, que s’ha convertit en un tema que afecta milers de persones, són necessàries respostes realistes de com potenciar, sense embuts, «l’habitatge protegit» i buscar la consolidació de més oferta que incideixi amb preus a la baixa; esperem que totes les respostes al respecte vagin per aquesta línia, amb una implicació electoral, obviant les diferències i apuntant-nos a sumar, encara que sigui per sobre de les discrepàncies puntuals.

Finalment, en aquesta temàtica, amb respostes urgents, no es pot oblidar la qüestió fiscal, amb decisions de pes, com la potenciació de la petita i mitjana empresa que no es pot veure «atacada» amb impostos inassumibles quan es desitja la continuïtat dels petits emprenedors, un cop es jubilen; pot justificar-se la causa fiscal cap als més afavorits, però sense oblidar que si aquest «cost» cau sobre les petites iniciatives empresarials, farà que l’estalvi desaparegui i la inversió caigui sense cap suport, produint-se un increment del deute, a tots els nivells, per tant, més meditar amb ampli espectre aparcant «discursos ideològics» sense cap finalitat pràctica.

Suposo que el que esmento suposa ingents moments de feina i de saber buscar la síntesi, per sobre de la discrepància, però entenc que aquesta és la tasca dels nostres representants polítics, socials o econòmics, no optar per aquesta línia i intentar resoldre les situacions compromeses de manera unilateral, no és garantia de res i sí de frustració compartida.

En les darreres enquestes d’opinió, de caràcter públic, s’especifica la incapacitat de la ciutadania per comprendre l’enfrontament partidista, convertit en la manca de resposta a molts dels temes que ens envolten, crec que la valoració és molt greu, si a més això s’estén a la mateixa tasca pública de molta gent que fa un esforç important per treballar pels altres; no crec que la «crispació» que ens envolta sigui garantia de res i, en tot cas, ens trasllada a moments electorals que «després no sabrem explicar ni entendre», estic convençut que la discrepància és garantia de democràcia i llibertat, una altra cosa és instal·lar-nos en un marc que, com ja he dit en altres ocasions, «els adversaris s’han convertit en enemics».

No sé si les «prioritats» que he referit, i de les que estic segur que majoritàriament subscriu una gran part de la nostra societat, tenen resposta unilateral i necessiten un diàleg, avui sembla que inexistent; en el mateix sentit, els dubtes cap a altres qüestions del debat quotidià també hauria d’abordar-se des de la voluntat d’acords, no sigui que, en determinats moments, també la inseguretat sigui un fet consolidat i sense retorn.

No crec que sigui viable el país en el marc vigent, ja que l’únic que es pot aconseguir és una divisió, no desitjada, i on la gent pot no entendre res, i el que és més greu, estigui temptada de buscar altres vies a l’hora de trobar unes respostes, que sembla no es vulguin donar o no es sàpiga respondre en un exercici d’irresponsabilitat compartida.

És plausible buscar punts de diàleg, sempre que aquesta tasca no es limiti al fet mediàtic en sí mateix, per tant, a què esperem per fixar una «prioritat» vital, com és la d’aprofundir en els acords per sobre dels desentesos, i sense mirar el tema electoral com un fi que tot ho condiciona.