Fem que Ca l’Ardiaca sigui significant, que perduri

Tarragona és una ciutat que aixopluga un patrimoni que enlluerna a qui la visita, sigui la mateixa ciutadania o persones vingudes d’arreu. Tothom, tingui el bagatge cultural que tingui i amb la més àmplia diversitat d’expectatives, no se’n torna indiferent. Les restes romanes, monumentals, són un reclam: qualsevol visitant sap per endavant què es trobarà dispers pel nostre municipi.

Fa anys, dins d’un projecte RecerCaixa, vaig tenir l’ocasió de treballar amb alumnat de 9 a 12 anys sobre el patrimoni. L’objectiu, a més d’ensenyar-los continguts d’Història de l’Art (que es pot aconseguir de manera amena i eficaç, val a dir), era fer-los sentir copropietaris del seu patrimoni. Perquè encara que un individu sigui conscient de la vàlua del que es conserva en la seva ciutat, sovint només actua en benefici de la seva conservació si se sent responsable del mateix. Hereu, en definitiva.

Així, només si el patrimoni és significant (és a dir, si significa alguna cosa i, per tant, s’entén) perdura. I quan el patrimoni no es coneix o s’ignora, es converteix en insignificant, se’l condemna a la irrellevància i, en poc temps, a l’esvaniment o, en el pitjor dels casos, la destrucció o ruïna.

Els nostres pares (o avis segons l’edat de qui llegeix aquestes línies) recorden la polèmica arran de la construcció dels blocs de pisos al carrer Caputxins que va malmetre, de forma irrecuperable, part substancial del teatre romà. Ho recordo per reconèixer públicament que la irresponsabilitat no només se centra en les restes del període de l’Edat Mitjana. Però, sent sincers, aquesta s’ha acarnissat amb el patrimoni medieval de la nostra ciutat.

No faré un llistat de les pèrdues, ni l’obituari del qual s’ha anat arrasant amb el temps en ares d’unes rendibilitats sobre les quals no em pronunciaré. Però sí denunciaré avui (a les acaballes del primer quart del segle XXI!), l’estat en què es troba un edifici tan singular com Ca l’Ardiaca.

Residència de qui va ser una de les dignitats amb més autoritat de la catedral, és (o el que resta encara dempeus si no l’acabem d’enfonsar per incompetents) un clar exemple de palau urbà medieval, amb les seves característiques tres plantes, una d’elles la noble, on es trobava pròpiament el palatium.

L’edifici va sofrir transformacions al llarg del temps, enriquint-se amb noves dependències i decoracions. Fa uns anys s’exhumaren pintures gòtiques del segle XIV i de gran qualitat. Sabem que també allotja un sostre de guix ornamentat del segle XVI, en gran part desaparegut pel col·lapse del terrat a partir del juliol de 2023. 

Des de llavors s’han produït diverses denúncies a través de la premsa sobre la situació d’abandonament en què es troba l’immoble, que l’arquebisbat es va vendre, alienant-lo del seu patrimoni. L’Ajuntament ha obert expedients sancionadors contra la propietat que, des de fa tants anys, no pren les mesures pel seu adequat manteniment. L’octubre de 2023 es va iniciar el procés de declaració com a BCIN, que ajudarà a donar-li la màxima protecció.

No obstant això, el temps passa, i no hi ha avenç en la seva consolidació i conservació. Fins i tot un sector de la ciutadania, cansada i afectada per l’estat d’abandonament d’aquest palau gòtic, ha creat la plataforma Salvem Ca l’Ardiaca. Tant de bo demostrem capacitat, responsabilitat, sintonia de parers i sobretot diligència per salvaguardar un dels patrimonis més singulars de la Part Alta. Malgrat que per molts, per desconeixement, sigui insignificant.