Protagonistes i Aliats del ‘nostre’ territori

L’estratègia que històricament ha seguit el Camp de Tarragona, fossin institucions públiques o privades, es podria dir que ha estat lluny de ser exemplar. De ben segur, que un dels factors clau per arribar a aquest desastre poc qüestionable és que mai ningú ha tingut del tot clar «què és el territori», com deia recentment en una trobada metropolitana en Josep Poblet. I afegeixo jo, que mai tampoc s’ha encertat massa a identificar què interpel·la aquest ‘nostre’.

En tot cas, si bé durant força dècades les picabaralles protagonitzades entre les dues capitals regionals han limitat el potencial de creixement i influència, no sols de l’àrea metropolitana sinó que també de les vil·les i comarques limítrofs, ara sembla que el nou status quo polític ha rendit armes en pro de garantir un debat serè. És més, des del més sincer convenciment, els líders regionals, fa mesos que fan un esforç titànic per acomodar posicions i interessos compartits, així com per mostrar unitat en públic.

Ara bé, tot i ser molt més del que teníem, és encara menys del que seria necessari. I per què? Perquè tot i el fet que hagi desaparegut el vell soroll polític i mediàtic que durant anys ha impossibilitat qualsevol estratègia política compartida, ara s’intueix una nova amenaça a l’horitzó: l’entrada en escena de nous actors que intenten arrogar-se una representació – mancada de legitimitat – que els permet parlar en nom del territori i defensar els seus interessos. Qüestió cabdal seria conèixer els ‘seus’ interessos, atès que mai els solen concretar i divaguen amb els mantres habituals de voler un front únic i transversal acompanyat de les ja tradicionals fotos de família de la societat civil que sempre fa important.

El Camp de Tarragona no necessita nous protagonistes, ni plataformes, ni manifestos, que vulguin exercir d’ambaixadors i portaveus independents arreu. El que aquestes comarques necessiten, ara que ha desaparegut el soroll, ara que hi ha unitat política, és aprofitar el momentum per teixir una àmplia xarxa d’aliats i col·laboradors – a poder ser, sense ànim de lucre – que des de la discreció promoguin l’estratègia definida pels principals actors institucionals, per molt precària que aquesta sigui.

I incidiré en aquest darrer punt, la precarietat, perquè entengui’s que si bé el gruix d’actors d’aquest ‘nostre territori’ podrien compartir l’estratègia macro, són poques encara les accions concretes que sumen prou consens com per ser executades. I no s’equivoqui el lector en aquest punt: aquestes poques accions constitueixen ja un nucli argumental precari però suficient perquè la xarxa d’aliats les defensi discreta però intensament arreu, en plena sintonia amb els lideratges institucionals, que n’han de ser els protagonistes.

La pilota està en joc i ha arribat el moment de l’acció.