Impostos i capacitat econòmica individual

En els darrers dies hem pogut veure noves que anuncien pujades dels pagaments a les Administracions locals, certament el tema ha tingut poc debat, especialment des de l’oposició i, en tot cas, segurament són decisions necessàries en cada cas; malgrat el raonament en positiu, el tema ens porta a una altra qüestió vital com és el raonament de la contribució de la ciutadania a l’erari públic i, sobretot, a la necessitat de què aquesta aportació, via impostos o taxes, sigui gestionada amb garanties i complint-se tots els arguments de la seva necessitat.

Segurament el tema impositiu es presta molt a l’exercici de la demagògia, quedant-nos, repetidament, més en el concepte de l’obligació de pagament a què es fa després amb els nostres diners, és a dir, com es gasten i quin seguiment es fa de tot això, en un exercici de transparència, massa poc publicitat.

Pel que fa a la normativa que regula el tema, hem d’anar a la Constitució i, així, l’article 31, delimita clarament l’obligació de contribuir, per part de la gent, al sosteniment de la despesa pública, fent-ho en funció de la seva capacitat econòmica; per tant, el text legal, vital, busca que tot el que fa referència al pagament d’impostos es faci en funció d’aquesta capacitat individual. 

Si aprofundim en el tema, també es diu, que el que no es pot produir és un ‘efecte confiscatori’, és a dir, que tot té un límit a l’hora de regular aquesta aportació comuna al que constitueixen els comptes compartits.

No oblidem que, a vegades, en la nostra precisió diària de l’actualitat, es poden deixar de costat part dels raonaments oficials, en funció d’interessos particulars o d’ideologia, per tant, s’hauria de fer un esforç, també en aquest apartat, per complir el que diu la norma, com garantia del que el que es determini sigui acurat a una realitat que no pot ser exclusiva i parcial, depenent de qui la digui, en cada moment, és a dir, el poder executiu de torn.

Entenc que el fàcil és opinar, parlat i ubicar-nos en els grans debats, deixant de costat altres com els que esmento, on les variables poden ser molt definitives a l’hora de conquerir una eficàcia pràctica que no deixi a ningú ‘aparcat’, per tant, perfecte parlar de costos impositius, però també de com es regulen i, especialment, la seva ‘lletra petita’, sense oblidar mai el que també exigeix, al respecte, el nostre ‘text constitucional’ en relació amb la necessitat de què ‘la programació i execució dels recursos públics responguin a criteris d’eficàcia i economia’.

En les pròximes setmanes, parlarem molt de pressupostos, tant en l’àmbit local, com nacional o estatal, i bo seria que, els nostres líders, no es limitessin en els seus ‘discursos’ a discutir sobre els grans números, sinó que fossin capaços de baixar a l’evidència de totes les partides d’aquests, en un exercici de transparència absoluta, fins i tot raonant molts dels perquès dels incompliments, de les no execucions, o inclús la mala aplicació dels ‘diners de tots”, en suposades inversions, fora de la necessitat, i el requisit objectiu.

Tampoc hauríem d’oblidar que els ‘números públics’ no són il·limitats i que, per tant, s’han de fixar prioritats al respecte, i que, en tot cas, aquest és un apartat que exigirà explicacions si no som conscients que la situació internacional comportarà compromisos econòmics, compartits, que poden posar sota mínims, inversions desitjades i, segurament, vitals.

Finalment, no puc oblidar els màxims receptors dels diners compartits, els funcionaris i jubilats, als que també s’hauria d’exigir una implicació al respecte, en les diferents variables, si bé, aquest és un assumpte d’una altra reflexió més extensa.