Tarragona, present a l’origen del Comerç en la prehistòria
Per conèixer l’origen del comerç, tal com l’entenem avui dia com a intercanvi de béns i serveis, ens hem de remuntar a la Prehistòria, concretament al període del Neolític. En aquesta època, es van consolidar els assentaments de les tribus als marges dels rius, on van florir l’agricultura i la ramaderia.
Es van descobrir els metalls, i amb el treball del coure primer, després del bronze i finalment del ferro, es van inventar les eines. Això els va permetre conrear millor les collites i obtenir una major quantitat de productes, fet que va possibilitar l’aparició del bescanvi (intercanvi de productes). Aquest va ser l’inici del comerç amb un sistema de ‘trueque’. Entre els segles XI i IX aC, van aparèixer els fenicis, que esdevingueren els grans impulsors del comerç.
El comerç marítim fenici es pot dividir en el que realitzaven amb les seves colònies i el que mantenien amb les civilitzacions amb què comerciaven. Així, els fenicis no només importaven el que necessitaven i exportaven el que cultivaven i fabricaven, sinó que també actuaven com a comerciants intermediaris, transportant mercaderies com papirs, tèxtils, metalls i espècies entre les nombroses civilitzacions amb les quals tenien contacte.
D’aquesta manera, obtenien grans beneficis venent mercaderies de poc valor, com l’oli o la ceràmica, a canvi de productes com l’estany o la plata, que no eren valorats pels seus productors però podien assolir preus altíssims en altres llocs. Els fenicis, amb els seus vaixells, eren l’equivalent als mitjans de transport internacional d’avui dia, i igual d’omnipresents.
A partir del segle VII aC, la xarxa comercial fenícia es va veure eclipsada pels esforços d’una de les seves colònies més reeixides, Cartago, primer pels grecs i després pels romans. No obstant això, els fenicis havien estat la primera superpotència comercial del Mediterrani, i el seu domini primerenc va fer que els imperis que els van succeir adoptessin pràctiques comercials similars, fins al punt d’adoptar noms fenicis per a certs productes exòtics provinents de terres llunyanes.
Els béns considerats de prestigi podien ser intercanviats com a regals recíprocs, però no eren només mostres de bona voluntat; imposaven una obligació al receptor i sovint eren un mètode per iniciar relacions comercials. Els béns de luxe que es regalaven també podien ser un intent deliberat dels fenicis per crear una demanda de més articles d’aquest tipus, facilitant-los l’obtenció dels recursos locals necessaris.
El comerç es duia a terme de manera relativament controlada, amb quantitats i preus establerts en acords i tractats comercials regulats per l’Estat. Una de les claus de l’èxit fenici en el comerç marítim va ser el seu domini de les tècniques de navegació.
Amb l’ús de l’estrella polar com a guia, l’ús de la brúixola i l’observació dels corrents marins, els fenicis van traçar rutes segures que els van permetre expandir la seva xarxa comercial fins a llocs tan llunyans com les costes d’Espanya i el nord d’Àfrica.
Val a dir que, segons estudis recents, 150 anys abans que els grecs fundessin Empúries, ja hi havia presència fenícia a Alcanar (Tarragona). Això demostra la gran importància de Tarragona per als fenicis i per al comerç mediterrani.
Tarragona, capital històrica, va ser de gran rellevància tant en època fenícia com en època romana, quan es convertí en la capital d’Hispània i posteriorment de la Hispània Citerior. Plini el Vell ja destacava el bon vi de Tarraco, que s’exportava a Roma.