L’habitatge: entre tots el van matar

Ròmul i Rem alimentaren Roma. La mamella actual de l’administració és immensa. Escanya el poble i encareix l’habitatge. Per a cada càrrec polític que sobra, es podria fer un habitatge. Per què passa? Perquè a Espanya, segons diverses fonts informatives, amb més de 448.000 càrrecs polítics, sembla que en sobren 300.000 respecte a Alemanya. A 50.000 euros bruts anuals de mitjana poden ser quinze mil milions d’euros de despesa pública no destinada a habitatge.

Recorden el mil·lenari delme, el ‘diezmo’? Una desena part de la collita! Això encara segueix. Les administracions locals, des d’on arriba la meva memòria, des del ‘plan de desarrollo’ dels anys 60, amb les Lleis de sòl implementades, s’han quedat sempre un 10% de l’aprofitament mitjà de qualsevol desenvolupament urbanístic en aquest país. Això ha estat el 10% del futur benefici, dels futurs fruits edificatius que s’han hagut d’entregar gratuïtament als Ajuntaments en forma de solar on cabien el 10% dels habitatges i del sostre total a construir.

Molts d’aquests solars van desaparèixer en forma de subhastes públiques de sòl i altres mecanismes per generar diners. No per a fer habitatges públics. Si no per engreixar la mamella pública, tan immensa que la pel·lícula Amarcord, de Federico Fellini (1973) tan sols n’és un record de mida petita.

L’administració va descobrir que l’habitatge era una immensa font de diners i impostos, inesgotable. I ho manté. Una necessitat bàsica convertida en font de diner públic, sustentada per la necessitat de disposar d’habitatge i pagada pels mateixos usuaris finalistes. Fa més de 60 anys que estem així. I no hi ha habitatge públic. Patètic.

Els polítics s’han ben cuidat de generar la paraula ‘especulació’ i llençar-la a la societat. Als anys 40 era ‘extraperlo’. I sovint, els promotors, els constructors s’han condemnat com beneficiaris de fortunes que, en els millors dels casos poden haver generat rendibilitats netes del 40%. I als arquitectes i arquitectes tècnics, se’ns ha titllat de cooperants necessaris. Res més lluny d’això. Hi ha sectors productius intocables avui dia que generen beneficis superiors al 300 %.

La societat veu avui aquest sector com al despiadat culpable de l’encariment de l’habitatge. No hi ha memòria històrica i el missatge banal d’especuladors ha calat d’una manera preocupant en la societat. Ha justificat més encara l’intervencionisme radical de l’administració en aquesta necessitat bàsica en nom del control i d’expiació de culpes. Controlaré al culpable. Però, si potser ets tu el culpable, administració?

L’administració ha creat centenars d’impostos a l’habitatge. Ibis brutals, escombraries, cèdules d’habitabilitat, certificats urbanístics, guals, drets de connexió a serveis bàsics, certificats energètics, taxes d’ocupació de via pública, taxes de residus, llicències urbanístiques i llicències d’obres abusives que han duplicat de mitjana del 3% al 6% en menys 10 anys. No parlem de taxes a l’ACA per a depuradores que mai s’han fet, ni tampoc de pagar línies elèctriques que no volen pagar les companyies, estacions transformadores que ha de pagar qui construeix. Podria seguir una estona més però es deprimirien. Estimats lectors: no hi ha cap negoci en aquest país del gran sector alimentari, industrial, automobilístic, energètic o hoteler que entregui el ‘diezmo’ a l’administració. Mai ho han fet. 

Entreguen les grans empreses del sector alimentari un 10% del seu benefici per aliments a gent necessitada? Ho fa el sector industrial per cada factoria que munta? Ho fa el sector de l’automòbil entregant el 10% de la flota de vehicles gratuïtament a l’administració? El sector hoteler dona gratuïtament el 10% de places a l’administració? La mateixa banca, entrega un 10% del seu benefici en un país a l’administració? I el sector energètic dona gratuïtament el 10% d’energia a l’administració? ¿Per què només és el sector de l’habitatge?

Ens han venut que els especuladors de l’habitatge són uns i, en realitat, la inflor de la mamella potser ha estat la mateixa administració i no volem afrontar el problema. Arribats a avui dia, de nou planeja l’ombra dels especuladors de l’habitatge quan l’administració té recursos de sobres per activar habitatges.

Seia necessari recordar que tot el sòl obtingut gratuïtament del qual moltíssimes administracions municipals en disposen en els darrers anys, ara ja no alienable amb subhastes, fos posat en circulació al mateix cost que ha tingut. O sia zero. El Codi Civil Català permet el dret de superfície fins a 99 anys. L’administració en recupera la propietat del sòl i del vol (edifici d’habitatges) i un operador privat construeix i explota els pisos a lloguer a un preu social. L’administració només ha de garantir el públic i els inversors actuarien. ¿Per què no es fa? Perquè un país no pot anar de 8 a 3 de la tarda.

No parlo ni tan sols dels béns demanials, destinats a zones verdes i equipaments que podrien, de forma temporal destinar-se a construir habitatges socials.

Cal tenir molt present que si la densitat de persones per habitatge era de 6 als anys 70, ara s’ha reduït a 2 i poc. Per tant, la densitat de persones per hectàrea baixa quan en dècades les cessions per a zones verdes i equipaments han estat amb ràtios pensades per 6 ocupants per habitatge. Això permet redimensionar moltes coses. I de fet, en modificacions puntuals del PGM de Barcelona, ja s’ha fet. Per exemple, a Castelldefels, any 2011.

Això vol dir que en molts municipis de Catalunya hi ha un excés de sol per a equipaments i espais verds que podria ser col·locat en l’equació de l’habitatge sense cost. I, per altra banda, es poden augmentar densitats sense fer ni un m² nou de carrers ni urbanitzacions.

La gran reflexió és: L’administració ha de cobrar per allò que el sector privat li ha cedit gratuïtament tant si és sòl demanial o d’aprofitament mitjà? Jo diria que no és ni digne, ni necessari, ni moralment aprovable. Els polítics no poden sortir a la palestra a parlar d’especulació quan aquesta neix fruit d’una pressió a l’habitatge que ha engreixat moltes panxes agraïdes.

Caldria activar mesures d’abaratiment del sòl. I no només posant a cost zero aquest sòl públic de forma gratuïta. Si no abaratint el procés de creació de sòl. I això no vol dir barra lliure sinó simplificació de tràmits, de taxes i d’impostos que graven per fer un habitatge nou.

Finalment, cal dir que, normativament, a Espanya s’han implementat normes de construcció de països rics i cal tocar de peus a terra. Fer habitatge social, habitatge públic o habitatge lliure no vol dir generar una bombolla de benestar i confort insostenible.

Estimats lectors. L’habitatge s’ha convertit en un article de luxe perquè l’administració només ha basat el seu creixement a fregir a impostos i taxes al sector de la construcció. I a més, existint un ordenament jurídic que obliga als Ajuntaments donar llicències d’obres en 2 mesos (3) si hi ha temes de patrimoni) es permet el luxe de tardar molt més temps a concedir-les. És un fet palpable arreu dels municipis de Catalunya que es tarda de mitjana 8 mesos. Però en alguns municipis de Catalunya fins a 18 mesos. És terrible per a algú que inverteix a construir, una xacra econòmica permanent i una incertesa que encareix. Recordin, entre tots, a l’habitatge l’han matat.